filosofiacatalana.cat

Isaac Albalag

Filòsof jueu de la religió que va viure durant la segona meitat del segle XIII i començaments del XIV al Nord d’Espanya, i més probablement a Catalunya o a la Provença, quan aquest territori es trobava estretament vinculat a la Corona d’Aragó. Al començament del segle XIV va traduir a l’hebreu quasi la totalitat del “Makasid al Falasifa” (Tendències dels filòsofs) d’Algazel, és a dir, la Lògica, Metafísica i gran part de la Física, versió que seria completada poc de temps després per Isaac Ibn Pulgar. No obstant això, i com ja adverteix en el pròleg, més que d’una simple traducció es tracta d’una reelaboració de l’obra per mitjà de la interpolació en el text de nombrosíssimes anotacions i de més llargs comentaris entre els quals mereix ser destacat el que va dedicar a coordinar el primer capítol del Gènesis, “Perusch Paraschat Bereschit”, amb la cosmogonia aristotèlica i que li va valdre ser titllat d’heretge per nombrosos i rellevants autors com Sem Tob ben Sem Tob en el “Sefer Emunot”, Abraharn Salom en el “Newe Schalom”, Moisés Rieti a “Mikdasch Meat” i el mateix Isaac Abravanel a “Mifalot Elohim” i en el “Jeschuot Meschicho”; alhora que altres no menys prestigiosos escriptors valoraven altament les seves conclusions, entre ells Isaac ibn Pulgar, Samuel Zarza i Jochanan Alemano. Aquesta obra, de la que es conserven nombrosos manuscrits, va ser editada parcialment per O. H. Schorr a “He-Chaluz”.
           Ara bé, el que Albalag es proposa amb la seva traducció hebraica del “Makasid Alfalasifa” no és ni la difusió de l’obra d’Algazel ni tan sols la refutació de la seva crítica aristotèlica, sinó mostrar en un pla més profund que les discrepàncies entre filosofia i religió que el filòsof persa denúncia en els seus escrits obeeixen, com en el cas de Maimònides, a la falsa imatge de l’Estagirita que oferien els escrits d’Alfarabi i Avicenna sobre els quals aquests van treballar. Per la qual cosa la seva traducció comentada del “Makasid Alfalasifa” devia servir de pòrtic a una traducció fidedigna de l’obra aristotèlica que el nostre autor no va arribar a realitzar, si bé encara va progressar una mica en aquest ambiciós projecte per mitjà de la versió i comentari als “Comentaris mitjans a la física” d'Averrois, filòsof amb què naturalment es trobava en ple acord, escrit que ha arribat, no obstant això, fins a nosaltres només fracdonàriament en el manuscrit 269 de la Biblioteca de Munic. La filosofia té, en efecte, quatre qüestions fonamentals comunes amb la religió: la postulació de la retribució futura de la conducta humana, de la immortalitat de l’ànima, de l’existència d’un Déu just i de la Providència divina. Mes com molts savis i encara gent del poble atribuïen a la Filosofia el propòsit de soscavar aquests fonaments, es feia precís, segons l’opinió del nostre autor, i seguint el principi de la doble font de la veritat introduït en la Filosofia jueva per Yehudá Ha-Levi, mostrar la vigència d’aquest doble fonament del coneixement en el mateix sentit en què l’havien exposat no pocs pensadors de l’Escolàstica cristiana del segle XIII, com Juan de Brescain, entre altres. I així afirma que «de la mateixa manera que els raonaments d’un filòsof només poden ser entesos rectament per un altre filòsof, la paraula del profeta només pot ser entesa rectament per un altre profeta, ja que el gènere dels seus respectius coneixements no només és divers, sinó fins i tot contraposat, perquè mentre els primers coneixen l’intel·ligible a través d'allò sensorialment perceptible, el coneixement dels segons segueix el camí contrari». I així pot passar que allò que l’especulació lògica té per impensable en l’àmbit de les ciències naturals ho pugui acceptar el pensament profètic com perfectament versemblant en atenció a l’omnipotència del Creador i Rector dels mons. Per això afirma poc més endavant: «D’acord amb això, el meu coneixement es troba en molts punts en oposició a la meva fe, ja que jo sé, per mitjà de la demostració lògica, que una determinada tesi coincideix harmònicament amb l’ordre natural, mentres que el poder sobrenatural de la Providència divina ha fet realitat justament la tesi contrària» (“He-Chaluz”, VI, 94 i IV, 83).
          Emperò, i a pesar del seu rigorós aristotelisme, Albalag va ser no només un bon coneixedor, sinó també un admirador de la Càbala i així, al final de la Metafísica, invita als que vulguin aprofundir encara més en la recerca de la veritat a què s’iniciïn en l’estudi de la doctrina secreta a l’efecte de la qual recomana alguns autors de la seva pàtria: Isaac Ha-Cohen, Todros Ha-Levi Abulafia de Toledo i Moisés ben Simeón de Burgos; alhora que prevé dels falsos cabalistes que suplanten l’autèntic coneixement de les mil·lenàries tradicions judaiques amb les més absurdes invencions de les seves pobres fantasies.


Sobre Isaac
  • ALONSO, M. Isaac Albalag, averriste juif, traducteur et annotateur d'al-Gazzali. Al-Andalus, 1960, 25, p. 471-477.
  • AUERBACH, H. Albalag und seine Übersetzung des Makasid al'Gazzalis. Tesis doctoral. Breslau, 1896.
  • BENJACOB. Ozar ha-Sefarim. Thesaurus librorum hebraicorum tam impressorum quam manu scriptorum. Wilna: [s.n.], 1880, p. 446, n. 501; p. 667, n. 838.
  • Enciclopedia judaica castellana en diez volúmenes. México: Edit. E.J.C., 1948. Vol. I, p. 145.
  • FUNN, S. J. Kenesset Jisrael. [S.l.: s.n., s.a.], p. 590 y s.
  • GRAETZ, H. Geschichte der Juden von den ältesten Zeiten bis auf die Gegenwart. Leipzig: Leiner, 1900-1909. Vol. VII, p. 217.
  • GROSS, F. Gallia judaica. Dictionnaire Geographique de la France d'apres les sauces rabbiniques. París: Leopold Cerf, 1897, p. 547.
  • GUTTMANN, J. La doctrine de Isaac Albalag. New York, Luis Ginzberg Jubilee Volumen, 1946, p. 75-92.
  • Das Judentum in Geschichte und Gegenwart. Berlín: Verlag Eschkol, A. G., 1928. Vol. II, p. 104-107.
  • KARPELES, G. Geschichte der jüdischen Literatur. Berlin: Poppelauer, 1909. Vol. II, p. 41 y ss.
  • KAUFFMANN, D. Geschichte der attributenlehre in der jüdischen Religionsphilosophie des Mittelalters von Saadja bis Maimun. Gorha: F. A. Perthes, 1877, p. 214 y 508.
  • MENCHACA, J. A. Diccionario biobibliográfico de filósofos. Bilbao: El Mensajero del Corazón de Jesús, 1969. Vol. I, fasc. A, p. 94.
  • MILLAS VALLICROSA, J. M. Literatura hebraico-española. Barcelona: Labor, 1967, p. 197-198.
  • Repertorio de Historia de las Ciencias Eclesiásticas en España. Salamanca: Instituto de Historia de la Teología Española, 1967. Vol. IV, p. 38.
  • SCHORR, J. H. He Chaluz. Wissenschatliche Abhandlungen über jüdische Geschichte, Literatur und Altertumskunde. Praga: [s.n.], 187?-1880. Vol. IV, p. 83 y ss.; Vol. VI, p. 85 y ss.; Vol. VII, p. 157 y ss.
  • STEINSCHNEIDER, M. Die hebräischen Übersetzungen des Mittelalters und die Juden als Dolmetcher. Unveraand, Akademische Drucker, 1956, p. 116 y ss.; p. 299 y ss.
  • VADJA, G. lsaac Albalag, averroiste juif, traducteur et annotateur d'Al-Gazzali. París: [s.n.], 1960.
  • VADJA, G. Quelques aspects de la philosophie juive d'Espagne au XIV siècle. Estudios lulianos, 1964, 8, p. 41-53.
  • WINTER-WÜNSCHE. Die Jüdische Literatur seit Abschluss des Kanons. Eine prosaische und poetische Antologie. Trier: [s.n.], 1894-1896. Vol. II, p. 329.
  • ZIEGENFUSS, G. Philosophen-Lexicon. Berlín: [s.n.], 1949-1950. 2 v.
facultat de filosofia - Ramon Llull