filosofiacatalana.cat

Yosef Albó

Va néixer cap a 1380 a Aragó, probablement a la vila de Monreal. Havent-se dedicat a la medicina, de l’exercici de la qual va viure i a l’estudi de les ciències naturals, va ser home de vasta cultura, que dominà diverses llengües i sobretot eruditíssim talmudista, arribant a aconseguir un gran prestigi entre els seus correligionaris, que van veure en ell un dels caps espirituals de la comunitat jueva aragonesa. El 1413 va prendre part per ordre del rei Ferran I el d’Antequera en les memorables Disputes de Tortosa, enfrontant-se a Josué Ha-Lorquí (el de Lorca), acabat de convertir al cristianisme amb el nom de Jerónimo de Santa Fe. Amb un altre dels catorze rabins assistents a les mateixes es va oposar tenaçment a la supressió de determinats passatges talmúdics, que els seus companys estaven disposats a eliminar. Perseguit poc després pel Papa Benet XIII, anà a refugiar-se a la ciutat de Sòria, on va escriure el “Iqqarim”, Llibre dels Dogmes, que conté l’exposició de la seva doctrina. La seva mort s'esdevingué cap a 1444.
L’activitat intel·lectual d’Albó està dirigida, com anteriorment, la d’Hasdai Crescas, de qui va ser deixeble, a la defensa de la fe judaica; però, mancat d’una part del vigor especulatiu del seu mestre i apressat d’una altra per la cada vegada més precària situació de les comunitats hispano-jueves, les creences de la qual acabaven de rebre un cop de mort en les controvèrsies de Tortosa, es desentén de tota polèmica filosòfica per a centrar la seva atenció entorn de la dogmàtica de la religió mosaica, el vacil·lant estat de la qual estava ocasionant abjuracions en massa.
El “Iqqarim”, única obra que d’ell se’ns ha conservat i l’últim tractat de dogmàtic jueu escrit al nostre país, va obtindre una extraordinària difusió deguda, tant a l’actualitat de la seva temàtica com a l’estil clar i popular en que està concebut i a les nombroses observacions homilètiques i imatges que assaonen les seves pàgines. Consta de quatre llibres, en el primer dels quals analitza el caràcter de la religió divina i els principis o dogmes sobre els quals s’assenta, mentres que en els altres tres restants estudia successivament cadascun d'aquests dogmes fonamentals i els diversos ordres de veritats o principis subordinats que d’ells es deriven, a saber, els “shorsim” o arrels relatives a les característiques de Déu, als profetes considerats com a vehicles de la revelació divina, a la resurrecció dels cossos, etc.; i encara un tercer ordre de veritats, com ara la fe en la vinguda del Messies, la negació de la qual no implica heretgia, però sí que greu culpa.
El fi que a través d’aquest esquema es proposa el nostre autor és provar la divinitat de la fe mosaica i la seva exclusivitat com a religió revelada enfront dels altres credos que sense dret pretenien ser-ho, especialment el cristianisme, ja que el mahometisme havia perdut en aquells moments quasi per complet la vigència social.
Per a establir la divinitat de la religió bíblica apel·la als dogmes, únic criteri que permet diferenciar la llei natural de la revelada. Maimònides havia fixat en tretze el nombre dels dogmes mosaics; Albó analitza el contingut de cada un d’ells i arriba a la conclusió que aquests són en les qüestions fonamentals tres: l’existència de Déu, la realitat de la revelació i la retribució dels actes humans per mitjà de penes i castics en el més enllà.
Però a més, la doctrina dels “shorsim” servex a Albó per a reconéixer d’entre totes les suposades religions revelades aquella que posseeïx vertaderament aquest caràcter i establir a continuació la seva exclusivitat. Mostrant en aparença la seva conformitat amb Averrois, que en tractar de la profecia l’havia considerat un fenomen natural per universal, coadjuvant a l’ordenació social dels homes, accepta el nostre autor el possible caràcter diví de totes les religions, ja que Déu no va poder privar en la seva justícia a cap poble d’aquest eficaç mitjà perfectiu de la vida comunitària. Les diferències existents entre unes i altres religions consistirien, segons això, només en la diversa naturalesa dels pobles que haurien rebut la llei revelada i les peculiaritats de la qual haurien estat tingudes en compte pel Diví Legislador.
No obstant això, el fons del seu pensament dista radicalment d’aquesta suposada coexistència de múltiples revelacions. Per a ell només hi ha una revelació vertadera i autèntica, la bíblica vigent en la seva fase actual, la mosaica, i precedida per les revelacions d’Adam, Noé i Abraham; i la universalitat a què es refereix prové del contingut profètic de l’Aliança segellada per Déu amb Noé, que, després de la dispersió de les races, va passar -segons una antiga tradició talmúdica- com a patrimoni comú als diversos pobles.
Pel que fa a les religions revelades aparegudes després de la llei mosaica -cristianisme i mahometisme- ostenten sense cap dret aquest caràcter, ja que encara que teòricament és possible una superació de la Torá, tal superació només podria afectar l’aspecte legislatiu, però mai el dogmàtic i tant una com una altra han violat la intangibilitat de les veritats fonamentals; concretament, el cristianisme -que és per les raons abans apuntades el que centra la seva atenció polèmica- en destruir amb el seu misteri de la Trinitat el “shorsim” de la unitat divina, immediatament derivat del dogma fonamental de l’existència de Déu.
Com s’advertirà la religió té per a Albó un caràcter rigorosament i estrictament sobrenatural; la profecia en què té el seu origen és fruit exclusiu de la voluntat divina, perquè encara que demani per part de l’home que ho rep unes determinades condicions psicològiques, Déu pot, si així ho desitja, prescindir de tals supòsits i atorgar també el seu do a qui no els tingui. Però, a més, la religió apunta cap a un fi enterament sobrenatural, la benaurança eterna del creient, i en aquest sentit també la seva acció ordenadora de la vida humana en el seu estat actual està marcada per aquest segell de sobrenaturalitat, ja que l’exercici de les virtuts pel qual l’home es fa mereixor del premi futur, no seria possible sense la llei revelada, ja que, com el mateix Aristòtil havia vist ja, la fixació del terme mitjà en què consistix la virtut no és possible per procediments exclusivament racionals.
Albó coincideix, doncs, amb el seu mestre Crescas a rebutjar l’intel·lectualisme aristotèlic, que posava la suprema felicitat humana en el perfeccionament de les facultats racionals. No obstant això, la seva crítica de la doctrina peripatètica en aquest punt és menys radical que la d’Hasdai Crescas, perquè encara que postula, com anteriorment ho havia fet Yehudá Ha-Leví, que només la Torá proporciona a l’home els verdaders mitjans per a obtenir la benevolència divina, afirma per la seva banda que el perfeccionament de l’intel·lecte contribueix positivament a la capacitació de l’home per a interpretar rectament i seguir amb fidelitat els principis i preceptes de la llei mosaica, encara més en la mesura que per perfeccionament intel·lectual entén el nostre autor no només el dels aspectes purament teorètics de la capacitat racional humana, sinó també el de les virtualitats de la raó pràctica.
Aquesta tendència eclèctica de la seva doctrina, clar exponent de la profunda crisi per la qual passava en aquells moments el pensament jueu i de la qual no es refaria fins quasi dos segles després, s’adverteix també en la seva concepció dels atributs divins que intenta amalgamar en va dos opinions tan contraposades com les de Crescas i Maimònides amb els resultats que eren d’esperar de tal maridatge.


Escrits de Yosef
  • Sefer ha Ikkarim. Rimini: Soncino, 1522.
  • Sefer ha Ikkarim. Dogmàtica. Edició crítica i traducció anglesa de I. Huskik. Filadelfia: [s.n.], 1929-1930 5 v.
  • Sefer ha Ikkarim. Traducció alemana de V. Schlesinger i introducció històrica de L. Schlesinger. Frankfurt a. M.: [s.n.], 1844.
  • Sefer ha Ikkarim. Pròleg i epíleg de Josua Salomon ben Israel Natan de Soncino. [S.l.: s.n.], 29 de desembre de 1485. 108 fols.
  • Sefer ha Ikkarim. Fano: [s.n.], 1506.
  • Sefer ha Ikkarim. Venècia: Bomberg, 1521.
  • Sefer ha Ikkarim. Venècia: De Farri, 1544.
  • Sefer ha Ikkarim. Salònica: [s.n.], 1521.
  • Sefer ha Ikkarim. Lublin: [s.n.], 1597.
Sobre Yosef
  • AMADOR DE LOS RÍOS, J. Historia social, política y religiosa de los judíos de España y Portugal.Madrid: Aguilar, 1960, p. 504-507.
  • BACK, S. Joseph Albo's Bedeutung in der Geschichte der jüdischem Religions-philosophie. Breslau: [s.n.], 1869.
  • CARRERAS ARTAU, T. y J. Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV. Madrid: Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, 1939-1943. Vol. I, p. 49.
  • CONFORTE, B. Liber Kore ha-Dorot. Venecia: [s.n.], 1746, p. 27b. Berolini, 1846.
  • DE ROSSI Dizzionario storieo degli autori ebrei e delle loro opere. Parma-Torino: [s.n.], 1802. Vol. I, p. 43-44.
  • DE ROSSI. Biblioth. giudaiea antichristiana qua edidit et inedita judaeorum adversus christiani religionem libri recensentur. Parma: Ex Regio Typographica, 1800, p. 14.
  • Diccionario enciclopédico hispanoamericano de literatura, ciencias y artes. Barcelona: Montaner y Simón, 1887-1910. Vol. I.
  • DUJOVNE, L. Introducción a la historia de la filosofía judía. Buenos Aires: Edit. Israel, 1949, p. 144-150.
  • DUKES, L. Libro de los principios fundamentales. Reproducido y anotado en Litteraturblatt des Orients' de Fürst, 8, 1847.
  • EISLER. Vorlesungen über die jüdische Religionsphilosophien des Mitelalters. Viena: [s.n.], 1872. Vol. III, p. 186 y ss.
  • GUTTMANN, J. Die Stellung Duvans in die Geschichte der jüdischen Philosophie. Monatschrift für Geschichte und Wissenschafts des Judentums, 52, p. 648 y ss.
  • GUTTMANN, J. Die Philosophie des Judentums. München: Ernest Reinhardt Verlag, 1933, p. 261-265.
  • HUSIK, I. A History of Medieval Jewish Philosophy. Philadelphia: Jewish Publication Society of America, 1946, p. 406-427.
  • HUSIK, l. Joseph Albo, the last of the medieval Jewish Philosophers. Proceedings of the American Academy for Jewish Research, 1928-1930, p. 61-72.
  • JAULUS. Simeon ben Semach Duran. Monaschift für Geschichte und Wissenschafts des Judentums, 23, p. 457-463.
  • JOEL, M. Don Chasdai Crescas Religions Philosophische Lehren in ihrem Geschichtlichen Einflusse. Breslau: [s.n.], 1866, p. 78-81.
  • KAUFFMANN, D. Geschichte der attributenlehre in der jüdischen Religionsphilosophie des Mittelalters von Saadja bis Maimun. Gorha: F. A. Perthes, 1877. Passim.
  • KOPPELMANN, J. Ohel Haakob. (Comentario). Freiburg: [s.n.], 1584.
  • LATASSA ORTÍN, F. Biblioteca antigua y nueva de escritores aragoneses de LATASSA aumentado y refundido en forma de diccionario bibliográfico-biográfico por Don Miguel Gómez Uriel.Zaragoza: Calisto Ariño, 1884-1886. Vol. III, p. 13.
  • LIPSCHUETZ, G. Ez Schatul. (Comentario). Venecia: [s.n.], 1618.
  • MILLAS VALLICROSA, J. M. Literatura hebraico-española. Barcelona: Labor, 1967, p. 181 y 194-195.
  • MUNK, S. Melánges de Philosopie juive et arabe. París, 1859; Anast. Neudruk, 1927, p. 507.
  • NEUMARK, D. Geschichte der Jüdischen Philosophie des Mittelalters nach Problemen dargestellt.Berlín: Reimer Verlag, 19071913. Passim.
  • PAClOS LÓPEZ, A. M. La disputa de Tortosa. Madrid: C.S.I.C., 1957. 2 v.
  • POSNANSKI, A. Le colloque de Tortosa et de San Mateo. Revue des Etudes Juives, 1922, 74, p. 17; 1922, 75, p. 74, 187; 1923, 76, p. 37.
  • SCHLESINGER, L. Historische Einleitung zu R. J. Albo's Ikkarim. Frankfurt a. M.: [s.n.], 1844.
  • SCHWEID, A. Joseph Albo's System of Dogmas as Distinet from that of Maimonides. Tarbiz, 1963, 33, p. 74-88.
  • STEINSCHNEIDER, M. Catalogus Librorum Hebraeorum in Bibliotheca Bodleiana. Berlín: Welt Verlag, 1931, p. 1442-1443.
  • TANZER, A. Die Religionsphilosophie Josepho Albo's nach seinem werke «Ikkarim» systemtisch dargestellt und erläutert. Frankfurt: [s.n.], 1896.
  • WEISS, l. Dor Dor we-Dorschaw zur Geschichte der jüdischen Tradition. Wien: [s.n.], 1871. Vol. V, p. 207-225.
facultat de filosofia - Ramon Llull