filosofiacatalana.cat

Miquel Batllori i Munné

Nascut a Barcelona el 1909, la seva formació de jove es féu al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp, d’on passà a la Universitat de Barcelona per a cursar-hi com a alumne ordinari la llicenciatura d’història i com a alumne lliure la de dret (1925-1928); culminaria la carrera acadèmica amb el doctorat obtingut a la Universitat Central de Madrid (1941). En acabar les llicenciatures ingressà en la Companyia de Jesús i féu el noviciat a Gandia (1928-1930), passant després a Veruela (Saragossa) per als estudis de filosofia, que es veieren truncats per la dissolució de la Companyia en l’adveniment de la II República. A Itàlia (Avigliana i Sanremo) realitzà els estudis eclesiàstics (1932-1939), que culminà a Oña (1940). Començà la seva etapa docent al col·legi de Montisió a Palma (1941-1947). Cadascun d’aquests passos ha deixat la seva petjada en la tasca investigadora de Miquel Batllori: Gandia li obrí el camí als estudis sobre els Borja (del s. xv endavant); les biblioteques italianes, a l’obra dels jesuïtes expulsats d’Espanya en el segle xviii seguint el treball del pare Ignasi Casanovas, i Mallorca l’animà a apropar-se d’una banda al lul·lisme i de l’altra a personatges històrics com el bisbe Jubí i les seves aportacions a Trento (s. xvi).

Fixar de forma exhaustiva la seva aportació a la història és, avui, cosa fàcil. Són molts els elencs bibliogràfics fets al llarg del darrer període de la vida de Miquel Batllori. En destaquen principalment tres. Mario Colpo va publicar “Bibliografia de Miquel Batllori 1928-1979. Complementi 1979-1982” en la miscel·lània Studia Historica et Philologica in Honorem M. Batllori(Roma 1984), patrocinada per l’Instituto Español de Cultura de Roma amb motiu dels seus setanta-cinc anys. S’hi afegí posteriorment la revista barcelonina Anthropos (112 [setembre 1990] 18-35), amb un complement bibliogràfic amb el títol “Miquel Batllori”. Una historiografia puntual de la cultura occidental, acompanyat d’una entrevista realitzada per Susanna Borràs.Finalment, la més completa serà, lògicament, la que ocuparà bona part del volum xix, darrer de l’Obra completa (València: Tres i Quatre 1993-2003), a cura d’Eulàlia Duran i Josep Solervicens, i publicada gràcies  a l’esforç d’Eliseu Climent.

Comptem amb diversos estudis sobre la persona i l’obra de Batllori, començant per laMiscel·lània entorn de l’obra del pare Miquel Batllori (Generalitat de Catalunya 1991). L’Institut d’Estudis Catalans organitzà i publicà unes Jornades sobre l’obra de Miquel Batllori (Barcelona 1998) i dos anys després Agustí Alcoverro publicava una aproximació biogràfica més enllà de l’anàlisi de l’obra escrita (Miquel Batllori. L’obra fecunda i original d’un historiador de la cultura i de l’Església a Catalunya, Europa i Hispanoamèrica). Seguí la que podríem considerar l’autobiografia autoritzada, publicada sota la fórmula de converses, recollides per Cristina Gatell i Glòria Soler (Miquel Batllori, Records de quasi un segle). El grup Saó, de València, volgué també fer-se ressò de l’Obra completa i publicà un recull d’estudis miscel·lanis sobre Batllori (La saviesa de Batllori, 2001). La darrera aportació per interpretar la seva figura és l’entrevista, feta per Llorenç Gomis i J. Pérez, publicada en El Ciervo, el març del 2003, però que havia estat realitzada el 12 de novembre de l’any anterior.

Aquesta entrevista pot servir-me com a eix vertebrador per a la presentació dels punts referencials que configuren en part el pensament de Batllori. Miquel Batllori reconeixia la seva tendència a la poesia, de la qual era un lector freqüent, però finalment, en el dilema d’inclinar-se per l’estudi de la literatura, que també li abellia, o de la història, “que era una base per a tot”, va optar per aquesta segona, perquè “la història li semblava que era el rerefons de tot i la secció més científica” de la carrera de lletres. Els referents catalans del seu pensament, deia Batllori als seus entrevistadors, són Jaume Balmes, Josep Torras i Bages, Joan Maragall, com també Jacint Verdaguer, sobretot Tradicions i fantasies i Excursions i viatges, escollits per la seva mare perquè els seus fills aprenguessin el català, ja que la llengua materna era la castellana, pel seu origen cubà. Lloc propi en la biografia de Batllori l’ocupa el jesuïta Ignasi Casanovas (1872-1936), impulsor del Foment de Pietat Catalana i creador de la Biblioteca Balmes (1923), imaginada com una futura universitat catòlica de Catalunya; en la nota biogràfica, signada pel mateix Batllori, aquest el qualifica d’historiador de la cultura, el mateix títol amb què ell s’autoqualificava gairebé sempre.

L’acció d’historiador —investigador i docent— del pare Batllori se centra principalment a Roma: l’Institut Històric de la Companyia de Jesús, del qual en fou director (1954-1957), la revistaArchivum Historicum Societatis Jesu, de la qual fou director en dues etapes (1951-1969 i 1974-1981), la docència a la Pontifícia Universitat Gregoriana (1952-1981, jubilació), professant Història Eclesiàstica de l’època moderna i Història d’Amèrica. Altres punts de referència de la seva actuació —mai no era un simple figurant— cal situar-los en les societats acadèmiques de diversos camps. La Reial Acadèmia de Bones Lletres, de Barcelona, de la qual fou elegit membre corresponent per Palma de Mallorca (1942), i en traslladar-se a Roma adquirí la categoria de corresponent estranger (1947), i en retornar a Barcelona fou elegit per aclamació Acadèmic Honorífic (1997). La Real Academia Española de la Historia l’incorporà com a acadèmic numerari (1957). Més de dotze acadèmies històriques de països sud-americans l’adscriviren entre els seus membres, premiant així la seva investigació americanista, iniciada per mandat dels seus superiors per finalitzar l’obra del també jesuïta Pedro de Leturia però que ell va ampliar al període de la independència. La Societat Arqueològica Lul·liana el considerava membre d’honor, i la Unió Acadèmica Internacional, membre actuant. Fou també membre del Comitè de Ciències Històriques d’Espanya (1955) i del Vaticà (1964), i a partir d’aquest càrrec formà part del Bureau del Comitè Internacional de Ciències Històriques (1960-1970), màxim organisme que aplega els historiadors de tots els camps i convoca periòdicament els Congressos Internacionals de Ciències Històriques.

També formà part de la Comissió Internacional d’Història Eclesiàstica Comparada. Fruit d’aquest bagatge intel·lectual i vital, acompanyat del constant esforç d’investigació i de coneixement de la bibliografia, són un miler de títols, aplegats ara en l’Obra completa, de la qual l’editor, l’infatigable Eliseu Climent, ha dit que és “una de les millors aportacions d’un dels més grans humanistes catalans del segle XX”. Haver comptat amb el mateix autor ha fet que no es tracti de vegades d’una simple reproducció, sinó d’una sistematització que permet de veure la configuració del seu pensament sobre punts cabdals de la història de la cultura. Cal afegir-hi la preparació del Diplomatari Borja, estructurat en una cinquantena de volums, del qual el primer ha aparegut al cap de tres mesos de la mort de Batllori.

Recollint i completant una afirmació del mateix Batllori, Josep M. Margenat ha escrit: “Batllori fou, com a català, medievalista; com a jesuïta, modernista; com a espanyol, americanista i gracianista; com a europeu, historiador de la Il·lustració; com a home del seu temps, comtemporanista», i també “català com Llull, jesuïta com Gracián, europeu com Croce, home del seu temps com Vidal i Barraquer”. Ambdós judicis són una bona mostra per descriure la interactivitat en l’obra batlloriana del ser i el fer de l’autor. La reorientació en la valoració de la família Borja, la distinció entre Humanisme i Renaixement, el concepte de Pre-il·lustració entès no pas en sentit cronològic sinó conceptual, la llibertat de l’historiador eclesiàstic en fer ús del mètode històric enfront del mètode teològic, són algunes de les seves aportacions a la història de la cultura.

No és gens estrany que aquesta àmplia i profunda obra hagi estat premiada amb guardons importants. En la línia universitària, hem de dir que el camí s’obre amb el doctorat honoris causade la Universitat de València (1977) i el de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), i arriba fins al solemne acte celebrat a l’església de Santa Maria del Mar (Barcelona) el dia 23 de maig de l’any 2002, en el qual onze universitats aplegades en l’Institut Joan Lluís Vives li atorgaren un doctorat honoris causa col·lectiu, fet nou en la història de la concessió d’aquest guardó acadèmic.

Altres guardons amb què la societat ha premiat en vida la producció cultural de Miquel Batllori han estat: Premio Nacional de Historia (1980) per l’obra Humanismo y humanismos (Barcelona 1979) i la Lletra d’Or per A través de la història i la cultura (Barcelona 1979), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), que ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Premi Príncep d’Astúries en Ciències Socials (1995) i Premi Nacional de les Lletres (2001).

Fins aquí he parlat del que Miquel Batllori ens ha deixat escrit, però queda un altre camp important per posar de relleu: el seu mestratge personal, configurat per la cordialitat amable, l’exigència en la investigació, l’obertura cultural, l’estil elegant, harmoniós, precís i clar. Les seves intervencions en congressos, sobretot quan comentaven les comunicacions d’estudiants, novells en el camp de la investigació, procuraven animar-los i, si calia corregir alguna cosa, ho feia fent sentir al comunicant la necessitat de canviar-la, d’ampliar-la, d’aprofundir-la.

Vull, en acabar aquesta necrologia, vincular aquest mestratge a Catalunya, ja que la majoria de la dotzena de doctorands a qui ell va dirigir la tesi doctoral érem fills dels Països Catalans. Ell està en l’origen, encara en l’etapa eixorca del franquisme, d’una nova escola d’història eclesiàstica a Catalunya o, com a ell més li agradava, d’història religiosa. Aporto la meva experiència personal. Fa més de quaranta anys que vaig conèixer el pare Miquel Batllori, arran de ser el director de la meva tesi doctoral. De les entrevistes en sorties sempre engrescat a continuar en la investigació històrica, de vegades força àrida. Era el mestratge d’un home que s’autodefinia “jesuïta atípic, radicalment catòlic liberal i decididament català i democràtic” i afirmava que el seu mètode era el “positivisme agnòstic però no escèptic”. Això traspuava en les converses en què alguns hem anat fent criteri sobre moltes coses de la vida, fent realitat la dita que “la història és la mestra de la vida”. Acompanyant-ho amb altres dels seus criteris: cap separació entre la cultura religiosa i la cultura profana, història religiosa més que no pas eclesiàstica, militància contra la postura de considerar la cultura eclesiàstica com una subcultura, història de l’Església però amb criteris històrics, no pas teològics.

[Joan Bada]


Escrits de Batllori

Batllori, Miquel, “Gracián entre la corte y Catalunya en armas”, Revista de Estudios Políticos (1958)
Batllori, Miquel, “Ignasi Casanovas i Frederic Clascar”, Comprendre (2003)
Batllori, Miquel, “La pervivencia de Gracián a fines del siglo XX”. Actas congreso Gracián(1986)
Batllori, Miquel, “La presència del Regne de València en el món europeu del renaixement”, Caplletra (1993)
Batllori, Miquel, “Truth and Tolerance”, Catalònia (1995)

Sobre Batllori

Abad,Francisco, “El P. Batllori ante Jaume Vicens”, Revista de literatura de lenguas catalana, gallega y vasca (2004)
Alcoberro, Agustí,  ”Miquel Batllori”, Fundació Catalana per a la recerca (2000)
Bada, Joan, ”Miquel Batllori”, Revista Catalana de Teologia (2005)
Bada, Joan, “Record d'un mestre, Miquel Batllori i Munné”, Pedralbes (2002)
Butinyà, Júlia, “Miquel Batllori, humanista”, Annals de l'Institut d’Estudis Gironins (2005)
Condom, Dolors, “Miquel Batllori a Girona”, Revista de Girona (1992)
Gay,Víctor, ”El pare Miquel Batllori, alumne de l'Institut de Girona”, Revista de Girona (1999)
Gort, Gerard, ”Entrevista a Miquel Batllori”, Revista del centre lectura de Reus (2002)
Maresma, Assumpció, “Miquel Batllori”, Catalònia (1989)

Batllori a la premsa

Miquel Batllori, La Vanguardia (23-12-1959) 
“El P. Batllori, premio Principe de Asturias”, La Vanguardia (06-05-1995)
“Magno homenaje a M. Batllori”, La Vanguardia (24-05-2002)
“Muere a los 93 años Miquel Batllori...”, ABC (10-02-2003)
“Catalunya pierde a M. Batllori”, La Vanguardia (10-02-2003)
“Sentido adiós al sabio M. Batllori”, La Vanguardia (11-02-2003)
“Concessió de la Gran Creu de S. Raimon de Penyafort”, BOE (05-07-2003)

facultat de filosofia - Ramon Llull