filosofiacatalana.cat

Carles Cardó i Sanjoan

(Valls, 1884- Barcelona, 1858) Prevere i escriptor. Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 5 de maig de 1884, en una família modesta. Estudià el batxillerat als Escolapis de la mateixa ciutat. El 1900 entrà al Seminari de Tarragona. Des del 1903 estudià a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i en aquesta ciutat fou ordenat sacerdot el 1908. El 1910 acabà els seus estudis. Entre abans i després de ser ordenat, es doctorà en teologia i dret canònic a la Gregoriana, i en filosofia a l’Acadèmia Sant Tomàs. En retornar a Catalunya entrà de professor al Seminari de Tarragona. Visqué a Tarragona del 1910 al 1918. Inicià aleshores la seva carrera de publicista, col·laborant en el diari La Creu i en la revista Pàtria, amb nombrosos articles, molts d’ells polèmics, i signant amb pseudònim. Els pseudònims que va utilitzar al llarg de la seva vida més sovint eren Levissimus, R. Vespella i J. Torelló. Esdevingué ben aviat un elegant estilista i un excel·lent apologeta. Fou un dels principals promotors dels moviments bíblic, social i litúrgic d’avantguarda cristiana a Catalunya. El 1915 participà en la preparació i realització del Congrés Litúrgic de Montserrat, que manifestà un nou ímpetus per al creixent moviment litúrgic català de l’època. La seva actuació suscità l’admiració de molts. S’inicià aleshores l’enllaç amb el nucli polític i cultural de Catalunya. Durant els darrers anys, a Tarragona, visqué moments d’angúnia intel·lectual i personal, veient-se sol i inadaptat en la parròquia i el Seminari. Finalment, el 1918 fou nomenat canonge de la catedral de Barcelona i s’hi traslladà. Des de la capital s’integrà en el món cultural català. Fou nomenat consiliari de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona; actuà, el 1921, de mantenidor en els Jocs Florals i col·laborà en la premsa escrita. Fou un dels primers i principals col·laboradors de la Fundació Bernat Metge, i es va fer responsable de les edicions bilingües de Sèneca, del qual en traduí l’obra filosòfica completa, publicada en tretze volums entre el 1924 i el 1959. El 1919 publicà Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages, i ja havia fet diverses col·laboracions en les revistes Pàtria, Catalunya, Vida Cristiana, Revista Popular, Quaderns d’Estudi i Catalunya Social. El 1922 publicà diversos articles a La Publicitat. A partir del 1925, la seva tasca com a publicista catòlic es concentrà en l’organització i direcció de la revista La Paraula Cristiana, de cultura i informació general. Cardó la dotà d’un nivell internacional i ell mateix hi publicà nombrosos assaigs i editorials que després aprofitaria en els seus llibres. Des del 1927 fundà i dirigí també El Bon Pastor, revista ministerial del clergat que impulsà per tal de renovar la pastoral i l’homilètica de la clerecia. Milità al moviment catalanista i participà en debats públics sobre temes polítics, socials i religiosos. Si bé participà dels ideals de cristiandat cultural de la seva generació, a partir del 1932 reconegué el caràcter minoritari del cristianisme i condemnà les solucions de força. El 1928 inicià la seva col·laboració amb la Fundació Bíblica Catalana, per a la qual traduí al català el Gènesi i l’Èxode (1928), Levític, Nombres, Deuteronomi i Actes dels Apòstols (1929), Job, Proverbis i Eclesiasta (1930), Lletres de sant Pau (1932), Eclesiàstic (1935), i els Salms (1948), una extraordinària recreació poètica. La seva obra fou ingent i oferí una versió dels textos al català ben digna, tot i no ser expert en el coneixement de les ciències bíbliques. Des del 1929 fins al 1931 col·laborà també amb el periòdic catòlic El Matí. La seva polèmica amb els grups més reaccionaris de la dreta impedí la continuïtat en aquella publicació. El 1932, tanmateix, començà una intensa col·laboració amb La Veu de Catalunya. La tasca pastoral, teològica, filosòfica i sociològica de Carles Cardó s’anà plasmant  en els seus articles i assaigs, que a partir de cert moment reuní en forma de llibres: el 1934, Diàleg interior, el 1935, La nit transparent. El 1936 hagué de marxar a l’exili a causa de la persecució religiosa, primer a Torí (Itàlia), fins al 1938, i després a Friburg (Suïssa), on fixà la seva residència fins al 1954, en què retornà a Barcelona. Fou per solidaritat amb l’arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer que no tornà a Espanya fins al final de la guerra. Quan aquest darrer morí, el 1954, Cardó retornà ja malalt, encara que no tenia cap permís oficial ni garanties d’immunitat. Val a dir que el 1946 havia publicat a París la Histoire spirituelle des Espagnes, on qüestionava críticament la interpretació de la guerra civil espanyola com a “cruzada”. En els darrers anys de la seva vida, l’editorial Ariel inicià la publicació de les obres completes de Cardó com a col·lecció (“Obres de Carles Cardó”). El 1951 publicà el llibre de poemes religiosos El càntic nou. El 1953 escrigué La meditació catalana, que circulà de manera clandestina, i el 1954, l’any del seu retorn, es publicà en dos volums L’Evangeli d’avui. El 1955 es feu la primera edició del seu estudi sobre Jesucrist, Emmanuel. El 24 de març de 1958, dotze dies després que rebés un homentage al Seminari Conciliar de Barcelona amb motiu de les seves noces d’or sacerdotals, morí en aquesta mateixa ciutat, víctima d’una arteriosclerosi que l’atacava des de feia més d’un any. Pòstumament, el 1959 es publicà La moral de la derrota i altres assaigs, i el 1963, la Miscel·lània Carles Cardó. El 1977 aparegué l’original català del llibre publicat a París, Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes. Cal subratllar el pensament social i polític  desenvolupat en aquesta obra. Aquesta edició fou completada el 1994 amb un capítol inèdit titulat “El gran refús”, que constitueix una defensa de la identiat de l’Església catalana i un al·legat contra el nacionalcatolicisme espanyol, en el qual analitza també els conceptes d’estat, nacionalitat i nació a fi de presentar les bases d’un nacionalisme cultural i lingüístic inspirat en el cristianisme, i defensa la constitució d’estats plurinacionals. Carles Cardó dugué a terme una renovació de pensament i d’estil, tot recollint alhora part de l’herència d’autors com Torras i Bages o Jaume Balmes. Excel·lí com a pensador i periodista. En els seus articles i llibres s’hi reflecteix el mestratge en l’ús literari de la llengua catalana i la lucidesa d’un pensament cristià que vol restar obert al món modern, encara que no ho acabi d’aconseguir. Posà la llengua al servei de les idees per tal que hi resplendís la sòbria bellesa de la veritat. Això feu possible algunes peces artístiques de bellesa ineludible. No és d’estranyar, doncs, que Carles Cardó hagi estat considerat per alguns, i si més no després de Josep Pla, el millor escriptor en llengua catalana de la primera meitat del segle XX.

 

                                                                                                                             



Escrits de Cardó

✓ Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919)
✓ Polèmica sobre la religiositat a Catalunya, amb Ferran Soldevila (1929)
✓ El diàleg interior (1934) 
✓ La nit transparent (1935)
✓ Histoire spirituelle des Espagnes: étude historico-psychologique du peuple espagnol (1945)
✓ El càntic nou (1951)
✓ Meditació catalana (1953) 
✓ L'Evangeli d'avui (1954)
✓ Emmanuel (1955)
✓ La moral de la derrota i altres assaigs (1959)
“Del plaer i del turment de traduir”, Quaderns (1998)

Sobre Cardó

✓ Miscel·lània Carles Cardó (1962)
Montserrat Bacardi, “1936: l’hora de les traduccions”, Quaderns (1998)

facultat de filosofia - Ramon Llull