filosofiacatalana.cat

Alexandre Cirici i Pellicer

(1914-1983) Investigador i teòric de l’art, va néixer a Barcelona el 22 de juny de 1914. Essent encara petit i influït per l’interès existent en l’àmbit familiar per l’arquitectura, començà a publicar petits assaigs en una revista escolar sobre monuments antics i comparació entre el «art salvatge» i «art civilitzat», punt de partida de la seva ulterior evolució estètica. Orientat, doncs, cap a la ciència arquitectònica, realitza estudis de matemàtiques superiors i ciències físiques i químiques a la Universitat de Barcelona, alhora que intervé en la vida política com a secretari general de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. El 1936, en iniciar-se la guerra civil, s’incorpora com a voluntari a l’exèrcit republicà, en el que romandria fins el 1939 en què s’exilià a França, reprenent els seus estudis en la Universitat de Montpeller, on assisteix a cursos d’arqueologia, Història de l’art i literatura i a l’Escola Superior de Belles Arts de París. Tornat a Espanya, reprèn els estudis a la Universitat de Barcelona fins a obtenir la llicenciatura en Història en 1955, Universitat de què poc després fou anomenat catedràtic. A. Cirici va assistir a nombrosíssims Congressos, entre altres: Centenari de Velázquez a Màlaga (1961), de l’Associació Internacional de Crítics d’Art de Tel-Aviv (1963), de Rimini (1964), Col·loquis escandinaus (1969), Internacional sobre Metodologia i Disseny (València, 1971), Simposi sobre Disseny i Comunicació (Castelldefels, Barcelona, 1971), Internacional d’Història de l’Art (Granada, 1973), Internacional de Didàctica de l’Art (1975), i va dictar cursos en unes quantes Universitats nacionals i estrangeres: Universitat Menéndez Pelayo de Santander, Escola d’Arquitectura de la ciutat de Mèxic el 1974 sobre: «Arquitectura i societat», etc. Va ser vicepresident de la Fundació Miró de Barcelona, membre de l’equip de la UNESCO per a la commemoració del centenari de Picasso a París; jurat de la Biennal Hispanoamericana d’Art de Medellín (Colòmbia), vicepresident de la Comissió de Cultura del Consell d’Europa i en l’àmbit polític, senador des de 1977 durant dues legislatures. Va morir a Barcelona el 10 de gener de 1983.

A. Cirici que, com queda dit, es va interessar inicialment per l’estudi comparatiu de l’art occidental amb el dels pobles primitius, va experimentar al llarg de la seva trajectòria intel·lectual una notable evolució que el porta des d’una visió de l’art sense fronteres dins d’una concepció antropològica de la cultura com a forma de vida, passant per la recerca de la relació entre art i societat (anys 1950), i de la interdependència d’art i llenguatge (etapa de 1960), a una síntesi entre la metodologia sociològica i la semiòtica (període de 1970) per a desembocar en els seus últims anys en una superació dels diversos corrents transavantguardistes i postmoderns en els que veu un eclipsi de les esperances polítiques, socials i tecnològiques.

Per al nostre autor l’interès fonamental radica a prendre consciència de la realitat. Per a això, és necessària la crítica sobre les certeses pròpies i alienes, lluitar contra els conceptes i límits preconcebuts i obtenir una nova llibertat, després de la ruptura. L’estudi de l’art importa perquè és un camí privilegiat per a l’estudi de la realitat. En efecte, hi ha unes estructures del món físic, entre elles les dels codis que condicionen els sers vius i els artefactes, formes obertes determinades pel context i circuits tancats adaptats a una finalitat; vida i artefactes, funció de l’entropia, actuen com si la contradiguessin localment. En la vida i en els artefactes hem de considerar matèria, estructura i energia; la funció és filla de la forma i de l’energia. En forma i energia distingim les conseqüències de l’atzar i de la necessitat, però, a més, vida i artefactes emeten missatges sovint carregats d’interferències i impureses.

La idea de puresa, afirma A. Cirici, o de forma, millor, enfosqueix la llibertat d’opció i de comprensió. Amb el desenvolupament de la cultura, desapareix progressivament l’exigència de puresa o de forma, millor, perquè som capaços de comprendre graus més elevats de complexitat. La cultura rural podia ser més pura, perquè tot era conegut. També la literària, en els començaments de la impremta. En canvi amb la massificació humana, l’art i tota la cultura són inabastables. Es converteixen en un mosaic inconnex tant per al que abans s’anomenava home culte com per a la resta; desapareixen els límits de la cultura i de l’art, desapareix tota unitat cultural i fructifiquen les especialitats, les diferències, el local i el particular. El cosmopolitisme triomfa en el món comercial com les idees d’eficàcia, basades, inevitablement, en factors comuns i en el sentit comú, per la qual cosa les possibilitats de vida renovades es concentren en allò marginal. Per això, més que mai, podem dir que si cap època de l’art o de la vida humana ha tingut el seu futur, la nostra menys.

La labor de l’home que reflexiona avui, és ajudar-nos no a arreglar allò negatiu d’aquesta situació sinó a adaptar-nos a ella. Muntats en un tigre, hem d’aprendre a cavalcar-lo perquè si ens en baixem, ens devora. Però, com deia Guillem el Taciturn, no cal esperar per a emprendre. Fins i tot, sense esperança lògica, podem lluitar, fins i tot heroicament, pels nostres desigs. Estudiem l’art -conclouria el nostre autor-, com una manera d’aprendre a cavalcar el tigre i acostar-nos al món millor que potser no existirà mai, però que és la raó de ser de la nostra vida i el que li dóna sentit.

[Extret i traduït de la Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político hispánico]

 


Escrts de Cirici
  • 1900 en Barcelona. Barcelona: Polígrafa, 1967.
  • Arquitectura gótica catalana. Barcelona: Lumen, 1974. 430 p.
  • Art i Societat. Barcelona: Edicions 62, 1964.
  • Tapies. Barcelona: Dau al Set, 1954.
  • Cerámica Catalana. Barcelona: Destino, 1980.
  • CIRICI PELLICER, A.; CASTILLO, A. de. José María Sert, su vida y su obra. Barcelona: Argos, 1947. 670 p.
  • CIRICI PELLICER, A; HARTMANN, K. D. Historia de los estilos artísticos. Traducción de la 6ª edición alemana por el Dr. Domingo Miral. Barcelona: Labor, 1948. 424 p.
  • Contribución al estudio de las iglesias en Tarrasa. Ampurias, Barcelona, 1945-1946, 6-7, p. 215-232.
  • DORFLES, G.: El diseño industrial y su estética. Traducción de J. M. García de la Mora. Prólogo de Alejandro Cirici. Barcelona: Labor, 1968. 148 p.
  • El arte gótico. Barcelona: Atlántida, 1945.
  • El arte modernista catalán. Barcelona: Ayma, 1951. 491 p.
  • El arte universal. Barcelona: Dánae, 1968.
  • El Barroquismo. Barcelona: Amaltea, 1943. 232 p.
  • El neoclasicismo. Barcelona: Seix y Barral, 1948. 98 p.
  • El Neoclásico. Barcelona: Seix y Barral, 1947. 98 p.
  • El Renacimiento en Francia. Barcelona: Amaltea, 1943. VI, 214 p.
  • El Renacimiento en Italia. Barcelona: Amaltea, 1946.
  • El Rococó. Barcelona: Seix y Barral, 1947. 106 p.
  • El Surrealismo. Barcelona: Omega, 1949. 54 p.
  • Fenosa. Barcelona: Sarén, 1957.
  • L'art gótic catala, s. XIII-XIV. Barcelona. Edicions 62, 1975.
  • L'art gótic català, S. XV-XVI. Barcelona. Edicions 62, 1978.
  • L'oeuvre graphique de Dahmen. Heidelberg: Rothe, 1963.
  • La estampa japonesa. Barcelona: Amaltea, 1949.
  • La pintura inglesa. Barcelona: Amaltea, 1943. VI, 211 p.
  • La Sagrada Familia de Gaudí. Barcelona: Polígrafa, 1952.
  • La Universidad de Barcelona. Barcelona: Universidad, 1971.
  • Las Artes. Barcelona: Labor, 1955.
  • Los tesoros de España desde Carlos Quinto hasta Goya. Introducción de F. J. Sánchez Cantón. Geneve: Albert Skira, 1965. XVIII, 242 p.
  • Mil obras maestras del arte universal. Barcelona: Gallach, 1946.
  • Miró llegit. Barcelona: Edicions 62, Labor, 1970.
  • Miró Mirall. Barcelona. Polígrafa, 1976.
  • Miró y la imaginación. Barcelona: Omega, 1949. 47 p.
  • Picasso antes de Picasso. Barcelona: Iberia, 1946.
  • Picasso avant Picasso. Ginebra: Cailler, [s.a.].
  • Picasso. Barcelona: HMB, 1981.
  • Pintura y escultura de la Edad Media. Barcelona: Amaltea, 1944. VI, 211 p.
  • Psicología de l'escultura catalana, en Criterion. Barcelona: [s.n.], 1961.
  • ¿Quiere usted conocer los estilos? Barcelona: Ramón Sopena, 1942. 3 v. I: Los estilos primitivos y antiguos. II: Los estilos medievales y del Renacimiento. III: Los estilos modernos y extremo-orientales..
  • Rendimiento de la edificación, con un apéndice de vigas de cemento armado para techos corrientes, totalmente calculados. Barcelona: M. Arimany, 1947. 164 p.
  • Resumen de Historia del Arte de los estilos. Barcelona: Amaltea, 1942. 278 p.
  • Tapies, testimoni del silencio. Barcelona: Polígrafa, 1970. 364 p.
  • Tres medidas para Fautrier. Madrid: Cuadernos de Arte, 1963.

Sobre Cirici
  •  Diccionario biográfico español contemporáneo. Madrid: Círculo de Amigos de la Historia, 1970, Vol. I, s.v.
facultat de filosofia - Ramon Llull