filosofiacatalana.cat

Josep Maria Coll i Alemany

(Barcelona, 1934) Va néixer a Barcelona, molt a prop de la “Pedrera” de Gaudí, el 14 de setembre de 1934. Va estudiar el batxillerat al col·legi del Sagrat Cor de Jesús, dels jesuïtes. Després de dos anys de preparació per a l'accés a l'Escola d'Enginyers Industrials, va ingressar el 1953 en la Companyia de Jesús i va ser ordenat sacerdot el 1965. És diplomat en Psicologia clínica per la Universitat de Madrid (1964), llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck (1966) i doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1988). Del 1971 al 1982 va tenir al seu càrrec, en diversos cursos, les assignatures d'Antropologia teològica i Antropologia filosòfica a la Facultat de Teologia de Barcelona. Des del 1989 fins al 2005 va impartir l'assignatura de Metafísica a la Facultat de Filosofia de Catalunya (Universitat Ramon Llull), i al mateix centre, des del 1996, l'Antropologia dels personalistas i, des del 2000, el curs opcional de segon cicle Estatut i mètodes de la filosofia, que continua impartint, a més dels cursos de doctorat, com a Catedràtic emèrit de filosofia de la Universitat Ramon Llull. Des del 2003 s'ha reincorporat a l'Institut de Teologia Fonamental (Sant Cugat del Vallès), de la Facultat de Teologia de Catalunya, en el qual ha donat cursos sobre la metafísica teològica d'H. O. von Balthasar i sobre la Fides et Ratio. Va ser Degà de la Facultat de Filosofia durant 10 anys (1989 a 1998), i va promoure la creació de la revista Comprendre. Revista catalana de filosofia. Va presidir l'equip rector de la Universitat Ramon Llull del 1991 al 1994. Des del 1997 al 2007 ha presidit l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (i actualment en presideix el Consell Assessor), fundació que porta el nom del seu pare, destacada personalitat catalana, com a enginyer, historiador i polític. La revista de l’Inehca, creada també per Josep M. Coll en 1998, porta per títol Diàlegs. Revista d’estudis polítics i socials.

La formació filosòfica i teològica inicial de Coll se situava encara en la tradició escolàstica, però va rebre ben aviat l'influx de K. Rahner i d'H. O. von Balthasar, que van marcar la seva evolució posterior. També va ser deixeble d’Eusebi Colomer, de qui va aprendre a interpretar els grans filòsofs en el seu context històric. El seu interès es va orientar cap al personalisme, especialment per als autors dialògics i per aquells que, per la comprensió més profunda i global de la persona, l’obligaven a recórrer tant a la filosofia com a la teologia. La confluència de l’ opció personalista i de la valoració del mètode transcendental expliquen la seva dedicació a autors com ara Fichte o Gustav Siewerth.

Coll prioritza fins a tal punt el personalisme dialògic que proposa reservar la denominació de personalistes per als autors que sostenen que és només en la relació interpersonal autèntica del jo-tu, o del nosaltres, que existeix la persona autènticament com a tal. Altres pensadors que simplement se centren en el tema de la persona, analitzant els seus constitutius ontològics o destacant i defensant la seva dignitat i els seus drets, per més que arribin a reconèixer-li una dimensió social, quedarien emmarcats en les diverses classes de filosofies de la persona, per no haver aconseguit o tematizat aquella condició necessària de l'existència pròpiament personal. En canvi, una vegada formulada aquesta precisió, els seus estudis s'interessen, amb gran amplitud, per tots els pensadors personalistas, no només els de llengua francesa i alemanya, sinó també pels representants del personalisme italià, espanyol, anglosaxó, etc., i no només pels filòsofs, sinó també pels teòlegs, ja que li sembla imprescindible recollir les aportacions d'aquests últims, tant els de religió jueva com els cristians de les diverses confessions.

En la seva obra bàsica, Filosofia de la relació interpersonal, en dos volums (Barcelona, 1990), ens presenta un estudi temàtic no simplement de la persona, sinó del fet mateix de la relació interpersonal. Utilitza un mètode fenomenològic que podria qualificar-se com a existencial i com a dialèctic. L'exposició d'aquest fet decisiu consta de dues parts diferenciades. En la primera s'aprofundeix la relació interpersonal, considerada sempre en la seva autenticitat, contraposant-la a la nostra relació amb les coses, distingint-la de les formes inautèntiques que s’acostumen a donar en la vida quotidiana, analitzant-la estructuralment i, finalment, descobrint en la paraula i l'amor els elements essencials que la caracteritzen. Aquests dos constitutius són estudiats amb detall en la seva implicació mútua, i en les diverses formes en què s'han d'anar realitzant: la fidelitat i la confiança, la simpatia i el respecte, la intercomunicació, la confidència i el testimoniatge. La relació interpersonal és estudiada després no ja com a fet ocasional, sinó també com a mode de vida, culminant aquesta primera part amb l'anàlisi metafísica de la comunió entre persones, que és el resultat de l’encontre quan es realitza en la seva forma autèntica.

Després d'aquesta anàlisi existencial del fet de la relació interpersonal autèntica, que ens permet detectar el seu nucli més essencial, l'autor inicia la segona part de la seva exposició, que de manera dialèctica va recuperant tots aquells àmbits de la realitat que semblaven d'alguna manera negats. És a dir, el que s'havia rebutjat en la seva inautenticitat és ara assumit de nou en la seva autenticitat, que es fa possible en viure-ho transformat per la relació interpersonal autèntica, des de la forma d'existència que li és pròpia. Tot pot quedar, així, descobert i recuperat en la seva autenticitat. En aquest procés, se'ns mostra la dimensió personal, i fins i tot religiosa, de totes les coses, es recupera el jo en el tu, s'assumeix el natural en el personal, s'incorpora el món sociopolític en la relació interpersonal, s'hi assumeix fins i tot la totalitat de la història, reconeixent la necessitat d'un horitzó teològic per a la comprensió del seu sentit últim i, finalment, s'analitza aquesta dimensió teològica de la comunió interhumana total. 

D'altra banda, Coll creu que el mètode transcendental aporta a la reflexió filosòfica intuïcions irrenunciables que han de ser reconegudes i incorporades a la filosofia personalista, evitant no obstant això que la utilització d'aquests recursos metodològics pugui portar al personalisme, una vegada més, a un final solipsista, com sol ocórrer en les filosofies transcendentals, per exemple en la de Jaspers. Per això estudia el mètode transcendental en dos dels grans autors que l’han elaborat i practicat: Husserl, com a mestre de la raó teòrica, i Fichte, com a representant del primat de la raó pràctica. Com a conclusió, l'autor proposa l'esbós d'un model transcendental-personalista d'interpretació del real, per mitjà del qual el món empíric i els tres nivells de la intersubjectivitat teòrica, pràctica i teleológica quedarien assumits i transformats per l'existència autènticament interpersonal pròpia del jo-tu, del nosaltres i de la nostra relació amb Déu. També aquí l'assumpció de la raó per la fe asseguraria l'autenticitat de la raó, en arrelar-la en el seu fonament, i dotaria a l'existència creient de la seva dimensió pròpiament racional i, per tant, humana.

Així, el fet de la relació interpersonal autèntica resulta ser el “lloc” existencial en què la fe i la raó descobreixen la seva veritable relació mútua i, en conseqüència, la teologia i la filosofia, com a disciplines, es reconeixen a elles mateixes en la seva identitat, que ha estat emmascarada en els últims segles tant pel fideisme com pel racionalisme, ja que tots dos havien imposat, a totes dues, una falsa identitat, en obligar-les a una radical separació. En aquesta tesi d’importants conseqüències, que permet un nou començament de la metafísica, Coll es reconeix deutor de G. Siewerth i d'H. O. von Balthasar.

[Extret, i traduït, de Hombres y documentos de la filosofía española]


Escrits de Coll

✓ "Criteris d'interpretació del magisteri eclesiàstic", Analecta Sacra Tarraconensia (1969)
✓ "Relación y distinción entre filosofía y teología", Estudios Eclesiásticos (1971)
✓ "Personalismo, pensar dialógico y fe teologal", Pensamiento (1973)
✓ "La creació, mite i realitat". En: Evangelista Vilanova i altres, La salvació cristiana, mite i realitat (1981)
✓ Synthesis fidei. La teologia i la filosofia a la recerca de llur unitat (1988)
✓ "La intersubjetividad en Heidegger", Taula-Quaderns de Pensament (1990)
✓ Filosofía de la relación interpersonal. Profundización metodológica del personalismo y lectura crítica de Sartre (1990)
✓ "Condizioni dell’apporto di filosofia e teologia al progresso dell’Europa",  Filosofia e teologia nel futuro dell’Europa (1992)
✓ Miquel Coll i Alentorn i la formació humana. Acte inaugural de l'INEHCA (1995)
✓ "És personalista la filosofia de la comunicació existencial de Jaspers?" Pensar en diàleg. Miscel·lània en homenatge al Professor Eusebi Colomer (1995)
✓ "Fichte i les ètiques del discurs", Comprendre (1999)
✓ "La ciutat tancada (Johann G. Fichte, Der geschlossene Handelsstaat, 1790)". En: Idees de ciutat i ciutadania (1999)
✓ "Hans Urs von Balthasar (1905-1988)". En: 10 pensadors cristians del segle XX (1999)
✓ "Visió sobre la Universitat a Catalunya". En: Quin futur té la Universitat? Vint visions sobre la Universitat a Catalunya (2001)
✓ "És possible una teologia cristiana del pluralisme religiós?", Ars Brevis (2001)
✓ "Mounier i els corrents personalistes". En: Emmanuel Mounier i el personalisme,  (2002)
✓ "Cloenda". En: Mestres i Exili. Jornades d´estudi i reflexió (2003)
✓ "Introducció". En: Exili interior, represa i transició (2003)
✓ "Pòrtic". En: Pensament i Filosofia a Catalunya (2003)
✓ "Pluralitat de religions i diàleg interreligiós", Diàlegs (2004)
✓ "La plenitud de l'encontre entre el jo i el tu". En: Sofia (2004).
✓ "El dedins del diàleg". Acte d'homenatge a Eusebi Colomer i Pous (2004)
✓ "Miquel Coll i Alentorn y el personalismo". En: I Congreso Internacional de Personalismo Comunitario: democracia, persona y participación social (2005)
✓ "Fides et Ratio. Relación fe-razón". En: VII Encuentro Diálogo Fe-Cultura. "Interpelaciones entre ciencia y teología" (2005)
✓ "Karol Wojtyla, entre las filosofías de la persona y el personalismo dialógico", La filosofía personalista de Karol Wojtyla (2007)
✓ "Cloenda". En: Memòria històrica, entre la ideologia i la justicia (2007)
✓ "Les ambigüitats, gairebé inevitables, en parlar de les relacions entre la fe i la raó", El diàleg fe-raó. El discurs de Benet XVI a Ratisbona (2008)

facultat de filosofia - Ramon Llull