filosofiacatalana.cat

Alfons Carles Comín

Militant catòlic, escriptor, polític, sociòleg, enginyer industrial i publicista. Nasqué a Saragossa l’any 1933 i fou el petit de set germans. El seu pare, que morí el 1939, havia estat diputat carlista durant la República i després actiu propagandista de l’alçament nacional. El 1942 la família es traslladà a Barcelona i Alfons Carles pogué formar-se al Col·legi Sant Ignasi dels jesuïtes de Sarrià gràcies a una beca. Durant aquells temps respirà les senyes d’identitat dels seus avantpassats, era un adolescent de comunió diària i freqüentava el cercle carlista del carrer Banys Nous, on més tard coneixeria la seva dona. Formà part de la Congregació Mariana i entrà al Servicio Universitario del Trabajo (SUT), dirigit pel jesuïta José Maria de Llanos, que hi duia a terme una labor de reeducació religiosa i social. Descobrí així la misèria a la seva pròpia ciutat, treballant en els barris de barraques, cosa que l’ajudà a busar la vivència d’un cristianisme autèntic, i d’aquí s’anà forjant la seva dissidència del franquisme, en descobrir les hipocresies del nacionalcatolicisme. També hi contribuí la lectura de Mounier i la convivència amb els col·laboradors de la revista barcelonina El Ciervo, dels germans Gomis, de la que fou redactor des del 1955. Contribuí a difondre el pensament de Mounier, i fou un dels introductors del pensament personalista a Catalunya, i col·laborà també a la revista parisenca Esprit. Realitzà els seus estudis d’enginyer, i entre el 1956 i el 1962 milità al Frente de Liberación Popular, un partit clandestí nou, on s’hi agrupaven molts cristians progressistes. El 1957 pogué conèixer l’espiritualitat de Charles de Foucauld, que admirà, fou membre de Pax Christi i va conviure amb l’abbé Pierre i el seu grup dels Drapaires d’Emaús. Tingué alhora molta relació amb el pacifista cristià Lanza del Vasto. Milità en el també cristià i revolucionari FOC. Es casà amb Maria Lluïsa Oliveres, amb qui es traslladà a Màlaga, on visqué una llarga temporada en un barri obrer, sembrant consciència social i recollint dades per a escriure el seu llibre España del Sur. Allà donà classes en escoles professionals i descobrí la misèria de certs llocs d’Andalusia. El seu antifranquisme ja era transparent. Va col·laborar amb comunitats de base i amb la JOC (Joventut Obrera Catòlica). Escriví a la revista de París Témoignage Chrétien des del 1964. El 1965, fou nomenat director literari de l’editorial Nova Terra, inspirada per obrers, clergues i intel·lectuals cristians. Visqué amb intensitat el Concili Vaticà II. Fou també professor a l’escola professional dels jesuïtes del Clot, a Barcelona. El seu nom començava ja a aparèixer en informes de la policia secreta, relacionat amb intel·lectuals filomarxistes com Carlos Barral i Josep Maria Castellet, fins al punt que el 1969, en una reunió amb la vídua de Mounier, fou detingut i empresonat. Aquell any, però, fou també distingit com a escriptor amb el premi internacional Emmanuel Mounier. L’any següent, el 1970, s’incorporà a l’editorial Estela, especialitzada en llibre religiós, i procurà publicar-hi obres avançades i d’actualitat. Aquell mateix any ingressà a l’organització Bandera Roja, de la qual impulsà la incorporació al PSUC el 1974. El 1972 fou director literari de l’editorial Laia, on deixà també la seva empremta, i en la qual tingué alguns problemes amb la censura. El 1973 fundà Cristians pel Socialisme i fou membre dels comitès executius del PSUC i del PCE com a portaveu dels catòlics partidaris de la revolució. Fou també fundador i director de la revista Taula de canvi del 1976 al fins a la seva mort. Col·laborà, a més a més, en d’altres publicacions, com Cuadernos para el diálogo, Iglesia Viva, Mundo social, Triunfo, Treball, Vida Nueva i Pastoral misionera i exercí una gran influència en el sector progressista de l’Església catalana i espanyola. El 1980 va ser escollit diputat del PSUC al Parlament de Catalunya. Però morí aquell mateix any a Barcelona, malalt d’un càncer fatal, sense haver pogut prendre possessió del seu escó, als només 47 anys d’edat. Alfons Carles Comín, des dels seus inicis com a representant d'un cert sector de la joventut de postguerra i antic militant de l'acció catòlica, fou un dels principals promotors a l'estat espanyol del diàleg marxista-cristià, i aviat aspirà a una síntesi del cristianisme i les reivindicacions de lliberat i justícia. Destaca com a  humanista cristià, i alhora és remarcable el seu paper d'introductor del pensament personalista a Catalunya. Algunes de les obres més destacades són: España del sur (1965), España, ¿país de misión? (1966),Noticia de Andalucía (1970), Por una estrategia sindical (1970), Fe en la tierra (1975), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977), La soledad de la fe (1978), Por qué soy marxista y otras confesiones (1979), Cuba entre el silencio y la utopía (1979) o Cristianos y socialismo en libertad (1979).

[Joan Cabó]


Enllaç

Fundació Alfons Comín www.fdacomin.org

facultat de filosofia - Ramon Llull