filosofiacatalana.cat

Pedro García

(ca. 1430-1505) Va ser natural de Xàtiva (València), on degué  néixer durant el primer terç del segle XV. En edat primerenca va marxar a França, per la qual cosa se’l va arribar a considerar d'origen francès. Va estudiar a la Universitat de París, en la qual va obtenir el doctorat en teologia; va ser després capellà del cardenal Rodrigo de Borja (més tard Alexandre VI) i el 21 de juny de 1484 Inocenci VIII el nomenà bisbe d'Alés (Sardenya), i li encomanà poc després un informe sobre les nou-centes tesis sostingudes públicament a Roma davant la Santa Seu pel neoplatònic Juan Pico de la Miradola, les anomenades Conclusions apologètiques, sospitoses d'heterodòxia. Elegit anys després bisbe de Barcelona, designació a la qual inicialment sembla que es va resistir per raons de modèstia, prengué possessió de la seva nova diòcesi el 14 de juny de 1490, duent a terme, al llarg dels quinze anys del seu episcopat, una profunda reestructuració de la mateixa, restaurant edificis, enriquint biblioteques i, el més important per al nostre propòsit, contribuint notablement a la revitalització dels estudis tomistes a Catalunya. La seva mort va esdevenir a Barcelona el 8 de febrer de 1505.

En l'escrit amb què el nostre autor responia a la sol·licitud del Romà Pontífex que va titular Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani Concordiae Comitis, i que està formulat, segons afirma en el seu proemi humili stilo et scholastico more pariensium theologorum », combat tretze de les nou-centes tesis del filòsof neoplatònic matisades per un fort accent neopitagòric, cabalista i judaitzant. Encara que totes elles són de caràcter eminentment teològic, mereix ser recordada aquí per la seva rellevància filosòfica la determinació 5a. en què, partint dels textos lògics aristotèlics, analitza els termes intelligere, scire, credere, opinari, suspicari, conjectari y dubitare », tots ells de notable interès epistemològic; la 10a., en què refuta la doctrina mística del «intellectus abditus » falsament atribuïda a Sant Agustí, recolzat en la psicologia aristotèlica i per raó de la dependència en què l'enteniment es troba respecte dels sentits, desvetllant el seu caràcter averroïsta en sostenir la unitat de l'enteniment respecte de tots els homes; en la 11a. la més extensa de totes, ja que abasta gairebé una quarta part de l'obra, denuncia l'intent de Pico de la Mirandola de inficcionar la filosofia tradicional amb elements de la màgia oriental i de la càbala jueva; al mateix temps que en la 12a. es prova la naturalesa sobrenatural dels miracles evangèlics, no només en la manera, sinó també en la substància.
Aquesta obra, en la qual són freqüents les referències al Doctor Angèlic, especialment a la seva Summa contra Gentes, i a Juan de Sant Tomás, va obtenir una enorme ressonància i va suscitar una gran polèmica, com a mostra el fet que poc després fos replicada amb un altre escrit pel nebot del filòsof impugnat, el comte Juan Francisco Pico de la Mirándola.

[Extret i traduït de la Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político hispánico]


Escrits de García
  • Assertiones Theologales apud Eustacium. XVIII. Aprilis disputandae. Adjudicada por Palau, aunque no hacen mención de ella ninguna de las fuentes consultadas. Neapoli, ex officina Salciana, 1580.
  • Assertiones Theologales apud Eustacium. XVIII. Aprilis disputandae. Roma: Eucharius Silber, hacia 1488. 6 h.
  • Determinationes magistrales contra conclusiones apologales Joannis Pici Mirandulani, Concordiae comitis. Roma: Eucario Silver, alias Franck, de nación alemán, 1489.
Sobre García
  • ANTONIO, N. Bibliotheca hispana Nova. 2.ª ed., Madrid, 1783-1788, Vol. II, p. 327 y s.
  • Biografía eclesiástica completa. Madrid: Imprenta Aguado, 1848-1868, Vol. VIII, p. 147 y s.
  • CARRERAS ARTAU, T. Y J. Historia de la filosofía española. Madrid: Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, 1939-1943, Vol. II, p. 560-563.
  • CUCARELLA, P. Setabenses ilustres. Carcagente: Imprenta Martí, 1916, p. 75 y ss.
  • DIAGO, F. Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona. Dividida en tres libros. Barcelona: Sebastián Cormellas, 1603, fol. 311.
  • MUÑOZ DELGADO, V. Ciencia y filosofía de la naturaleza en la Península Ibérica (1450-1600). En Repertorio de Historia de las Ciencias Eclesiásticas en España. Salamanca: Instituto de Historia de la Teología Española, 1967, Vol. VII, p. 106.
  • PASCUAL BELTRÁN, V. Játiva biográfica. Valencia: Renovación Tipográfica, 1931, Vol. III, p. 300.
  • PUIG, S. El episcopologio de Barcelona. Barcelona: [s.n.], 1916.
  • XIMENO, V. Escritores del reyno de Valencia chronologicamente ordenados desde el año 1238 hasta el de 1748. Valencia: José Dolz, 1747-1749, Vol. I, p. 70 y s.
facultat de filosofia - Ramon Llull