filosofiacatalana.cat

Pompeu Gener

(1848-1920) Va néixer a Barcelona el 24 de juny de 1848, i en aquella ciutat va estudiar les carreres de farmàcia, ciències naturals i medicina, i obtingué el doctorat de les dues primeres a Madrid el 1875 i el de medicina a París el 1878. Va residir molts anys a França, Suïssa, Holanda i Alemanya, lliurat amb febril intensitat als més dispars estudis, que abastaven des dels històrics als clínics i des dels artístics als teològics, encara que centrats entorn d'un predominant interès filosòfic dirigit cap als corrents racionalista, materialista i positivista, que van constituir el constant bagatge de la seva producció, tan extensa com abigarrada. De la seva ploma van sortir, en efecte, incessantment articles, opuscles, estudis, llibres i tractats en francès, castellà i català, i pot dir-se que des de la traducció o la compilació fins a la creació d'un sistema filosòfic propi, tot ho va intentar, si bé amb més insistència que encert. Va gaudir de l'amistat de Víctor Hugo, Renan i Littré, que li va prologar la seva primera obra de ressonància La mort et le Diable.

Posteriorment va tornar a Barcelona, on va obrir un laboratori farmacèutic, encara que va seguir conreant amb l'assiduïtat de sempre els seus estudis predilectes, si bé amb opinions menys radicals i estridents que les mantingudes durant els anys de joventut. Va ser col·laborador entre altres de la La Reinaxensa, de L'Avenç i de Joventut, de Barcelona; La Revista Contemporánea, de Madrid; La Nación, de Buenos Aires, i dels Butlletins de la «Société Anthropologique» de París; i el 1890, a causa de la publicació del seu llibre Literaturas malsanas, va sostenir una sorollosa polèmica amb Leopoldo Alas (Clarín). El 1906 l'ajuntament de Barcelona el va distingir nomenant-lo paleògraf oficial. Va morir en aquella ciutat el 1919.
Amb trets nietzscheans, tant per afinitat temperamental com per influència literària, es va deixar subjugar, així mateix, pel hegelianisme, sobretot en la seva idea d’antinòmia: a un fet en moviment se li oposa un altre de signe contrari que arriba a fondre's amb ell en la síntesi o harmonia dels oposats, d'on Feuerbach obtindria, segons el nostre autor, la manera dialèctica del desenvolupament històric: a l'Edat Antiga, moviment positiu, se li oposa l'Edat Mitjana, moviment negatiu, i ambdues es fusionen en l'Edat Moderna, que harmonitza els continguts de l'una i l'altra.
Sobre aquest esquema teòric i posant a contribució uns coneixements històrics gens comuns, sobretot del món clàssic, va dur a terme diversos estudis sobre els pobles orientals i europeus que constitueixen en el seu conjunt una espècie de filosofia de la cultura, àmbit al que va dedicar les seves més nombroses i assolides pàgines, defensant amb multitud d'interessants matisos la tesi bàsica que els pobles nobles i forts en els seus orígens es degraden al contacte de l'element religiós, com va ocórrer a Pèrsia, Egipte o en la mateixa Grècia i més tard a Roma. De Sòcrates afirma que és « un religionario tránsfuga de la filosofía » (El intelecto helénico, p. 116); i igual criteri li mereix Plató; Aristófanes, en canvi, és « el ciudadano viril y liberal que combatió todo lo que pudiera producir la destrucción de su república » (Ibíd., p. 116). La Grècia originària va ser corroïda per l'influx religiós dels pobles orientals, «Protágoras -escriu- había enaltecido al hombre, haciéndole la medida de todas las cosas. Platón, para contradecirle, va a buscar a Babilonia e Israel la omnipotencia y cómoda divinidad absoluta de los déspotas» (Ibíd., pàgina 161). L'harmonia d'aquella contraposició de moviments, dinamitzadora del món grecorromà, va aconseguir la seva síntesi en el període hel·lènic que, al seu torn, fusionat amb l'Edat Mitjana, va donar origen harmònic als temps moderns, caracteritzats pel desenvolupament de les ciències experimentals.
Valorant el conjunt de la seva obra, ha escrit A. Valbuena Prat: «Gener, amigo de Renán, y por él influido, tiene mucho del confusionismo ideológico y estético del siglo pasado, pero el afán cosmopolita y el entronque con el nuevo concepto latino de Renacimiento frente a Reforma, en su independiente y sugestivo libro sobre Miguel Servet, le sitúan -únicamente en lo ideológico- en una avanzada del novecientos» (Historia de la literatura, Vol. II, p. 992).

[Extret i traduït de la Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político hispánico]


Escrits de Gener
  • Agna María. Llegenda deIs temps de la guerra dels Segadors (1640-1647). Barcelona: Fidel Giró, impresor, 1904, 94 p., Biblioteca Nova de Catalunya.
  • Amigos y maestros. Contribución al estudio del espíritu humano a fines del siglo XIX. 2.ª ed. Barcelona: Maucci, 1915. 380 p.
  • Amigos y maestros. Contribución al estudio del espíritu humano a fines del siglo XIX. Madrid: Fernando Fe, 1897. 364 p.
  • Concells, máximes e veritats dictades per la sapiencia divina a Fra Pere Benet de Santes Creus, e visorades e esmenades per lo Reverent Prior del dit Convent. Montpelier: Estampa Felibrenca (pero impreso en Gerona por P. Torras), 1881. 16 p.
  • Cosas de España. Herejías nacionales. El Renacimiento de Cataluña. (Refundición de Herejías). Buenos Aires: G. Mendeski e Hijo, 1903. 360 p.
  • Cosas de España. Herejías nacionales. El Renacimiento de Cataluña. (Refundición de Herejías). Barcelona: Juan Llordachs, 1903. 360 p.
  • Coses d'en Peius. Record, anècdotes. Obra póstuma. Barcelona: Librería Varia, 1920. 126 p.
  • Del elemento semítico en la historia. Consideraciones acerca de la obra de Jules Soury. Revista Contemporánea, Madrid, 1877, 8, p. 461-483.
  • Del presente, del pasado y del futuro. Historias, cuentos, leyendas, apólogos... o lo que se quiera. París: P. Landais, 1911. 288 p.
  • Doctor Stumper. Comèdia. Barcelona: Publicacions Teatralia, 1909. 31 p.
  • Dones de coro (Traducción al catalán de Leyendas de amor). Barcelona: E. Domenech, 1907, 270 p., Biblioteca del Poble Catalá.
  • Dones de coro (Traducción al catalán de Leyendas de amor). Novel-les historiques. Barcelona: Rafols, 1921. 377 p.
  • El antiguo Egipto y sus creencias. Discurso leído en el Ateneo barcelonés. Revista Contemporánea, Madrid, 1878, 16, p. 48-68.
  • El capitán Proteo. Novela. París: Michaud, 1913.
  • El capitán Tormenta o la toma de la Bastilla. Drama. Barcelona: Teatro mundial, 1915.
  • El discurso inaugural del presidente del Ateneo de Barcelona. (Sobre el materialismo positivo por Ignacio M. de Ferrán). Revista Contemporánea, Madrid, 1878, 13, p. 75-87.
  • El intelecto helénico. La poesía. El arte dramático. La filosofía. Barcelona: Granada y Compañía (1910). 245 p.
  • El patró Pere March. Drama en un acte. Barcelona: Lectura Popular de la Illustració catalana, [s.a.].
  • El patró Pere March. Drama en un acte. Barcelona: Baxarias, 1910. 30 p.
  • Filosofemas. Barcelona: Maucci, [s.a.]. 103 p.
  • GENER, P.; OMEDES, B.: El Señor Ministro. Comedia dramática en tres actos... de costumbres políticas de fines del siglo XIX. Barcelona: Antonio López editor, 1905. 70 p.
  • Herejías. Estudios de crítica inductiva sobre asuntos españoles. Madrid: Fernando Fe, 1888.
  • Herejías. Estudios de crítica inductiva sobre asuntos españoles. Madrid: Fernando Fe, 1887. 264 p.
  • Historia de la literatura. Barcelona: Montaner y Simón, 1902, XVI, 384 p.
  • Inducciones. Ensayo de Filosofía y Crítica. Barcelona: Llordachs, 1901. 368 p.
  • L'agència d'informes comercials. Disbarat còmic-liric-coreogràfic en un acte. En castellano. Barcelona: Biblioteca del Teatro Mundial, 1914. 23 p.
  • L'agència d'informes comercials. Disbarat còmic-liric-coreogràfic en un acte. Barcelona: Joventut, 1905. 32 p.
  • L'agència d'informes comercials. Disbarat còmic-liric-coreogràfic en un acte. Barcelona: La Novel-la Teatral Catalana, [s.a.]. 15 p.
  • L'intelect grec antic. L'art dramàtic. La Filosofía. Barcelona, L'Avenç, 1905. 123 p.
  • La amerciana vermella. El bon diable. Oh! Els temps antics. Un somni espatarrant. Monòlegs extravagants. Barcelona: Librería Milla, 1910. 58 p.
  • La danza macabra y el Dies irae. Revista Contemporánea, Madrid, 1877, 10, p. 44-69.
  • La dona mediterràia. Llegendes històriques. Barcelona: Societat catalana de edicions, 1916. 2 vols.
  • La Gnose. Revista Contemporánea, Madrid, 1877, 12, p. 216­225, 429-446.
  • La Mort et le Diable. Histoire et philosophie des deux negatives supremes, précedée d'une lettre a l'auteurde E. Littré. Paris: Reinwald, 1880, XL, 780 p.
  • La Muerte y el Diablo. Historia y filosofía de las dos negaciones supremas. Precedido de un prólogo de E. Littré. Barcelona: Granada y Compañía, 1907. 2 vols.
  • La Muerte y el Diablo. Historia y filosofía de las dos negaciones supremas. Precedido de un prólogo de E. Littré. Barcelona: Atlante, 1915, 2 vols.
  • La Muerte y el Diablo. Historia y filosofía de las dos negaciones supremas. Precedido de un prólogo de E. Littré. Barcelona: Daniel Cortezo, 1884. 2 vols.
  • Leyendas de amor (Flavia Caia Clota de Vallespir. Sarimonda de Castell Roselló. Anna Maria. Otilia). Barcelona: Librería Llordachs, 1902. 402 p.
  • Los Cent conceyls del Conceyl de Cent, escrit de mà de Fra Feliu Piu de Sanct Guiu canonic de la Seu ab altres Maximes e Veritats que shi enclohuen e son en vers. Barcelona: Llordachs, 1951, XIX, 47 p.
  • Los Cent conceyls del Conceyl de Cent, escrit de mà de Fra Feliu Piu de Sanct Guiu canonic de la Seu ab altres Maximes e Veritats que shi enclohuen e son en vers. Barcelona: Llopis, 1932. 67 p.
  • Los Cent conceyls del Conceyl de Cent, escrit de mà de Fra Feliu Piu de Sanct Guiu canonic de la Seu ab altres Maximes e Veritats que shi enclohuen e son en vers. Barcelona: Massó e Casses, 1891. 45 p.
  • Los Cent conceyls del Conceyl de Cent, escrit de mà de Fra Feliu Piu de Sanct Guiu canonic de la Seu ab altres Maximes e Veritats que shi enclohuen e son en vers. Barcelona: Llordachs, 1899. 52 p.
  • Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla deIs parents. Reflexions filòsoficas. Barcelona: F. Giró, 1903. 60 p.
  • Monòlegs extravagants. Barcelona: La Neotipia, 1919. 59 p.
  • Origen del hombre según la teoría descensional. Arreglo del alemán de la obra del mismo título del Doctor Roberto Abendroht de Leipzig. Barcelona: Juan Llordachs, 1874, VI, 280 p.
  • Pasión y muerte de Miguel Servet. Novela histórica o historia novelesca con apéndices documentarios. París: Sociedad de Ediciones Literarias y Artística, 1909. 306 p.
  • Pensant, sentint y rient. Aplec d'escrits selectes. Barcelona: Millá, 1911. 2 vols.
  • Recensión de CORELEU Y PELLA, J.: Las Cortes catalanas. Barcelona: Impr. de la Revista histórico-latina. Revista Contemporánea, Madrid, 1877, 11, p. 364-366.
  • Senyors de pape. Drama en tres actos. Barcelona: Juventud, 1901-1902. 197 p.
  • Servet. Reforma contra Renacimiento. Calvinismo contra Humanismo. Estudio histórico crítico sobre el descubridor de la circulación de la sangre y su tiempo. Barcelona y Buenos Aires: Maucci, 1911. 316 p.
  • Su Excelencia. Madrid: El Libro Popular, Imprenta Gabriel López del Horno, 1913.
  • Últimos momentos de Miguel Servet. Novela histórica. Madrid: José Blass y Compañía, 1907, (El Cuento Semanal).
  • Un pontífice del ocultismo. Madrid: La Novela Corta, 1917. 12 hs.
  • Yahweh y Satán. Evolución de las personificaciones de la idea del mal entre los beni-israel anteriores al cristianismo. Revista Contemporánea, Madrid, 1879, 22, p. 467-488.
Sobre Gener
  • BRAVO AROSEMENA, D. La antigüedad clásica en el pensamiento historiográfico español del siglo XIX. Panamá: Ministerio de Educación, 1970, p. 292­296.
  • MÉNDEZ BEJARANO, M. Historia de la filosofía en España. Hasta el siglo XX. Madrid: Renacimiento, [1928], p. 495.
  • MENÉNDEZ PELAYO, M. Historia de los heterodoxos españoles. Madrid: B.A.C., 1965-1966, Vol. II, p. 1169 y s.
  • VALBUENA PRAT, A. Historia de la literatura española. 2.ª ed., Barcelona: Gustavo Gili, 1946, Vol. II, p. 991 y s.
facultat de filosofia - Ramon Llull