filosofiacatalana.cat

Josep Miquel Guardia

(1830-1897) Va néixer a Alayor (Menorca) el 23 de gener de 1830. Va cursar els estudis primaris amb extraordinari aprofitament a la seva ciutat natal, per la qual cosa el seu pare, prestigiós metge i home de cultura que admirava molt la fama aconseguida a França pel també metge mallorquí Mateo Orfila, va decidir que el seu fill seguís els passos d'aquell, i amb aquesta finalitat el va enviar, quan amb prou feines tenia catorze anys, al Col·legi Reial de Montpeller, on de 1844 a 1848 va seguir la carrera de lletres fins a obtenir el grau de batxiller, i el 1849 la llicenciatura. Va cursar després, seguint la seva vocació, els estudis de medicina, també a Montpeller, que va culminar amb el doctorat el 1853 amb una tesi titulada Quelques questions de philosophie médicale, que constitueix el punt de partida de la que hauria de ser la línia central de les seves principals inquietuds intel·lectuals; i havent passat a París, obtigué dos anys més tard a la Sorbona el doctorat en lletres amb dues tesis segons l'ús d'aquella Universitat una en llatí, De medicinae ortu apud graecos progressuque per philosophiam i una altra en francès, Essai sur l'ouvrage de J. Huarte; Examen des aptitudes pour les sciences, que prefiguraren, així mateix, les altres dos grans vessants del seu interès científic.

Guàrdia, que havia estat guanyat entretant per la vida i cultura franceses, va fixar definitivament la seva residència a París, i va contreure poc després matrimoni en aquell país, la nacionalitat del qual va adquirir el 1864. Es lliurà a una febril activitat científica i literària, que va exercir al marge de qualsevol escalafó oficial en l'àmbit del que ell anomenava l'escola lliure, primer com a professor d'humanitats al col·legi de Santa Bàrbara i, més tard, com a director de la prestigiosa Escola Monge; va fer classes de filosofia al Col·legi Chaptal, el 1861 fou nomenat vicebibliotecari de l'Acadèmia de Medicina de París, i quatre anys més tard ascendia a bibliotecari, càrrec al que va haver de renunciar poc després a causa del seu caràcter violent i poc temperat, la qual cosa no li va impedir mantenir relacions amb nombrosos investigadors com el seu antic mestre Emile Littré o els crítics Barbey d'Aurevilly i Sainte Beuve. Va ser, també, assidu col·laborador de diverses importants revistes Revue de Deux Mondes, Revue des Sciences, Journal des Debats, entre d’altres-, i durant els seus primers anys a París va ser corrector de proves de la patrologia greca de Migne. També va mantenir al llarg de la seva vida cordials relacions amb nombrosos erudits catalans, participant en el moviment de la Renaixença, i encara va realitzar alguns viatges a la seva terra natal, en la qual va rebre l'homenatge que el seu prestigi havia merescut. Va morir a París el 22 de juliol de 1897, i el seu cervell va ser lliurat per un grup de deixebles i admiradors seus al Museu d'Antropologia d’aquesta ciutat.

Com queda ja apuntat, en la copiosa obra crítica de Guàrdia cal distingir tres àmbits fonamentals, a saber, el seu interès per la cultura clàssica, sustentat per un sòlid coneixement de les llengües i literatura grega i llatina, adquirit a Montpeller; els seus extensos estudis sobre la interrelació de filosofia i medicina en una dimensió predominantment històrica; i una indubtable enyorança de la cultura científico-literària espanyola principalment del seu Segle d'Or, els valors del qual va reivindicar en diversos escrits, si bé en un sentit divergent del sostingut per Menéndez Pelayo, la qual cosa va donar lloc a una oberta controvèrsia amb aquell. Dins d'aquest àmbit cal recordar, així mateix, les moltes pàgines que va dedicar a ressaltar diversos aspectes del patrimoni cultural català, com les consagrades a Bernat Metge, del que va ser el principal descobridor, o a Ramon Llull. No obstant, tals àmbits de la seva activitat no apareixen simplement juxtaposats, sinó que es troben sòlidament i profunda entramats entre si com a vessants d'una intenció central i última, la construcció d'una ciència de l'home, en la consecució de la qual van influir decisivament les seves conviccions positivistes, extretes de les seves assídues lectures de Comte, al que va rebutjar diverses vegades al llarg de la seva vida, però al que va romandre infrangiblement fidel en el seu cor. Aquesta ciència, que havia estat fins llavors patrimoni dels estudis metafísics, havia de fonamentar-se, segons el nostre autor, sobre bases rigorosament científiques i ser abordada principalment des de les disciplines mèdiques recolzades, al seu torn, en la tradició clàssica hipocràtica, molt en voga en els ambients universitaris de Montpeller durant el pas de Guàrdia per aquelles aules; d'aquí que la història de la filosofia com a via d'accés cap a la interioritat de l'home i la història de la medicina apareguessin als ulls del nostre autor en estreta interdependència. En aquest punt és indubtable l'influx de Cabanis, del que, no obstant això, li separa la seva aversió a acceptar obertament el monisme materialista d'aquell.
D'acord amb aquests supòsits, la ciència de l'home es formula com una filosofia de les funcions vitals en la qual el psiquisme és el resultat de l'activitat orgànica, l'abstracció intel·lectual fruit de la comparació i interdependència de les percepcions i, en fi, la psicologia en el seu conjunt un producte del comportament fisiològic de l'individu, arribant a fer seva la tesi galènica que «els costums i el caràcter segueixen al temperament». «L'home físic i moral-afirma- representa una dualitat indivisa, i la vida en la seva plenitud es desenvolupa paral·lelament pels dos costats. La força i la voluntat equilibrant-se, heus aquí l'estat més envejable per a tots els éssers de la nostra espècie. A això tendeix la naturalesa, i a això ha de tendir la civilització»; i poc després agrega: «En l'ésser humà trobem la unitat i la diversitat, l'esperit i la matèria» (La Medicine à travers les siècles, p. 457).
Dins d'aquestes coordenades doctrinals cal ressaltar la seva rellevant aportació a la història de la medicina, a la qual va dedicar dues obres, més sistemàtica la de 1897 que la de 1864, en les quals servint-se dels treballs de Charles Darember, Kurt Sprengel, Henrich Haeser i Emile Littré, supera tot allò produït fins llavors com el manual de P. V. Renouard o els assajos de J. I. Dezeimeris. També van ser molt notables i de certa novetat els seus estudis sobre les llengües clàssiques, a les quals atorga un gran interès pedagògic per al desenvolupament intel·lectual de l'individu, i en els quals, seguint les recents troballes de les escoles de filologia comparada alemanyes, proposa un mètode analític-històric per a l'estudi de les llengües, amb especial atenció a la sintaxi comparativa en relació amb la lògica i la psicologia. Finalment, en els diversos treballs dedicats a la filosofia espanyola cal constatar una manifesta parcialitat en limitar el seu camp d'interès als que anomena filòsofs naturalistes, especialment Gómez Pereira, Huarte i Sabuco, que situa en la línia dels filòsofs atomistes grecs i fa precursors de Locke, menyspreant la singular floriment escolàstic hispà dels segles XVI i XVII.

[Extret i traduït de la Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político hispánico]


Escrits de Guardia

[CAL COMPLETAR-LA: falten els 20 primers articles?]

  • La colonie agricole de Mettray. Tours, 1867. 13 p.
  • La ladrerie du porc dans l'antiquité. 2.ª ed., París, 1866. 46 p.
  • La langue et la littérature catalana. Revue de deux Mondes, 1886,.
  • La Médicine à travers les siècles. Histoire. Philosophie. Londres, 1865.
  • La Médicine à travers les siècles. Histoire. Philosophie. París: Baillíere, 1865, LX, 804 p.
  • La Médicine à travers les siècles. Histoire. Philosophie. Nueva York, 1865.
  • La Médicine à travers les siècles. Histoire. Philosophie. Madrid, 1865.
  • La Médicine, étude des moeurs, historique et critique. París: Pedone, 1897.
  • La misère philosophique en Espagne. Revue philosophique, 1893, 36, p. 287-293.
  • La personalité dans les rêves. Revue philosophique, 1892, 34, p. 225-258.
  • La Reforme et les reformateurs dans l'Espagne. París: L. Martínet, 1860.
  • La Scola Catalana de Bones Lletres. Sobre la ortografía de la E conjuntiva catalana per Antoni Tallander (Antonio Bulbena Tosell). Barcelona: La Catalana, 1892. 15 p.
  • Le portrait de Cervantes. París: Revue Moderne, 1866.
  • Les Républiques de l'Amérique Espagnole. París: L. Martínet, 1862, 61 p.
  • Les sentiments intimes d'Auguste Comte (basado en el examen de la obra de Comte: Testament d'Auguste Comte avec les documents qui s'y rapportent. Paris, 1884). Revue philosophique, 1887, 34, p. 59-80.
  • Littérature catalane. Le Docteur Illuminé. Revue germanique et française, 15 de enero de 1862.
  • Los filósofos españoles de Cuba. Félix Varela y José de la Luz. Revue philosophique, 1892, 33, p. 51-66, 164-183.
  • LULlO, R.: Lo desconhort. Traducción francesa de Guardia, J. M. Revue de l'Instruction publique, 1862-1863, p. 520-522, 536-538.
  • Oliva Sabuco. Revue philosophique, 1886, 22, p. 46-60, 272-292.
  • PÉREZ, A.: L'Art de gouverner. Discours adressé a Philippe III (1598) publié pour la première fois en espagnol et en français suivi d'une étude sur la consultation de Melchior Cano a Philippe Il (1555). Traducción de Guardia, J. M. Paris, 1867, LXXXVIII, 397 p., Con muchos autógrafos inéditos.
  • Physiologie, Higiéne et Morale. Inédita.
  • Quelques questions de philosophie médicale. Montpellier: Jean Martel, 1853. 62 p.
  • SOPHIE ROSTOPCHINE (Eugenio de Segur) Memorias de un asno. Traducción de Guardia, J. M. París, 1861.
  • Un mois a Minorque. Tours: Gazette médicale, 1868.
  • Une excursion en Catalogne, Valence et aux Iles Baleares. Revue de deux Mondes, 1885, p. 426-454.
  • Une fête de l'Inquisition d'Espagne (1559) à Valladolid. París, s.a., 22 p.
  • VIlla de Menorca. L'Avenç, Barcelona, enero de 1892.
Sobre Guardia
  • BOVER ROSELLÓ, J. M. Biblioteca de escritores baleares. Palma de Mallorca: P. J. Gelabert, 1868, Vol. I, p. 382.
  • CARRERAS Y ARTAU, T. Estudios sobre médicos filósofos españoles del siglo XIX. Barcelona: C.S.l.C., 1952, p. 78-130.
facultat de filosofia - Ramon Llull