filosofiacatalana.cat

Ramon Martí d’Eixalà

Jurista i filòsof. Es llicencià en lleis a Cervera i s'hi doctorà a Barcelona el1837. Fou professor de filosofia a l'Acadèmia de Ciències (1834-45) i, més tard, professor i secretari interí de la universitat restaurada de Barcelona. Fou membre del col·legi d'advocats, soci de la Societat Econòmica d'Amics del País, de la Societat del Foment de la Il·lustració i director de l'Institut Barcelonès. Membre del partit liberal, fou diputat a corts el 1843, en 1844-46, el 1853 i el 1857, amb una tendència, però, a una posició centroesquerrana. A Madrid fou partidari del proteccionisme per la indústria catalana des dels primers moments de la centralització administrativa de Mon. El 1846 fou nomenat catedràtic de dret civil i mercantil a la Universitat de Barcelona, i intervingué en la liquidació dels béns de l'antiga Universitat de Cervera. President de l'Acadèmia de Jurisprudència, fou membre de la comissió reformadora del codi de comerç i redactor de les ordinacions municipals de Barcelona (1857). Però fou conegut sobretot gràcies a la seva càtedra. Les seves obres jurídiques didàctiques són Tratado elemental del derecho civil romano y español (1838), Instituciones del derecho mercantil de España (1848), reeditat almenys set vegades i amb addicions de Duran i Bas; prengué part, també, en la traducció i glossa de Las siete Partidas d'Alfons X (1843). Les publicacions filosòfiques, també d'orientació didàctica, són Curso de filosofía elemental (1841, 1845), Manual de la historia de la filosofía (1842), traducció del francès amb un apèndix considerat com la primera història de la filosofia espanyola, els Discursos inaugurales dels cursos universitaris del 1835, el 1837 i el 1852, i unes altres d'inèdites, com els Sentimientos morales. La seva originalitat està sobretot en el seu mètode, exposat segons els cànons empiristes al Curso de Filosofía i als pròlegs de les obres jurídiques. De la filosofia alemanya només coneixia Kant. En canvi, havia assimilat l'empirisme anglès de Bacon, de Locke i, sobretot, de Hume, així com el sensualisme francès de Condillac i de Destutt de Tracy, i els filòsofs escocesos Reid i Dugald Stewart, però sembla que no coneixia Hamilton. Del seu pensament cal remarcar la teoria de la "consciència en tota la seva integritat", aprofitada després per Llorens i Barba, que revela un cert idealisme espiritualista i accentua el valor de la intimitat humana, la insistència en el valor de l'afectivitat i dels sentiments per damunt de la intel·ligència; la preocupació pel rigor científic i la concepció pragmàtica de la ciència constitueixen els fonaments de la filosofia del "sentit comú", que, de bon principi, no era un cos de doctrina ni una importació d'idees escoceses, sinó una actitud metòdica i unes constants de pensament estretament arrelades a la fisonomia mental catalana.

[semblança extreta d’Enciclopèdia Catalana]


Sobre Martí d’Eixalà

Reynals y Bassa, Estanislao. “Elogio fúnebre del Dr. Don Ramon Martí de Eixalá (1958)

Tesis doctorals

Valls Salada, Judit: “Ramon Martí d'Eixalà: un exponent de l'Escola Jurídica Catalana del segle XIX” (2010)

facultat de filosofia - Ramon Llull