filosofiacatalana.cat

Pere Ramírez i Molas

Nascut a Vic, estudià el batxillerat al Col·legi Sant Miquel de la seva ciutat. Passà després a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on coincidí, entre d’altres, amb Salvador Giner, Ricard Salvat i Feliu Formosa. Estudià Metafísica amb Jaume Bofill i estètica amb José M. Valverde. Mentre cursava filosofia, estudià alemany a Heidelberg (1956) i a Friburg de Brisgòvia  (1957). Acabada la llicenciatura  (1959), va ser nomenat auxiliar de la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona i col·labora amb el Séminaire de Philosophia de la Universitat de Friburg de Brisgòvia. En aquesta ciutat amplià estudis de Filosofia. D’aquests anys són les seves traduccions de George Traki i de Hölderlin. Tres anys més tard (1961) anà a Suïssa, país on establí definitivament la seva residència. A la Universitat de Basilea es doctorà en Lletres sota la direcció de Germà Colón, amb una tesi sobre la poesia d’Ausiàs March  (1970). En aquesta universitat va ser lector d'espanyol  (1970), docent de filologia iberoromànica  (1974) i professor extraordinari (1979). Poc després passà a la universitat suïssa de Friburg, com a professor ordinari de llengües i literatures ibèriques (1984). D’aquesta universitat en va ser vicerector (1995-1999). El 2001 es va jubilar de les seves tasques docents, però continua treballant en el terreny literari. Recentment ha publicat un llibre de poemes. L’obra de Ramírez té una primera etapa d’interessos marcadament filosòfics, i en bona part epistemològics. Dos articles de joventut ho mostren. En el primer  (“Conexiones actuales entre ciencia y filosofia”, Ausa, 1955 i 1956) aborda les relacions entre la filosofia i la ciència, i la possible conciliació entre les dues disciplines; en el segon  (“Analogia de la filosofia según Max Müller”, Ausa, 1959) es mostra l’originalitat de la concepció analògica que Müller té de la filosofia, cosa que fa difícil d’etiquetar-lo sota l’ensenya d’una escola  (sigui la tomista o la heidegueriana). Aquests articles mostren un Ramírez que ja ha contactat amb el pensament modern i propi de l’època.

Una segona etapa on, sense deixar la mirada pròpia del filòsof, s’endinsa en l’estudi de la literatura, i ho fa des de diversos interessos. Aquesta serà la branca més productiva de Ramírez. D’una banda, investiga sobre la tradició literària catalana. Se centra, essencialment, en la figura d’Ausiàs March, esdevenint un dels especialistes més reconeguts. En la seva tesi doctoral  (“La poesia d'Ausiàs March. Anàlisi textual, cronologia, elements filosòfics”. Privatdruckder der J. R. Geigy, Basilea, 1970) estudia en detall les dificultats en la interpretació del text, dels cicles i de la cronologia, i exposa les traduccions castellanes del segle d’or espanyol. Presenta Ausiàs en la seva doble faceta, de poeta i de pensador.  Publica “Utilitat de la traducció llatina de Vicent Mariner per  a la interpretació textual d'Ausiàs March” (Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura 46.1, 1970, 273-303), on s’endinsa en l’estudi dels originals que s’utilitzaren per fer la versió llatina, que Ramírez considera molt deficient. L’interès pel poeta valencià seguirà en tota la seva obra posterior: “La poesia espiritual tardana d’Ausiàs March” (Iberoromania, 9, 1979, pp. 23-40), on mostra les característiques principals de l’última poesia de March i fa un comentari aprofundit de “El cant espiritual”. Tots els coneixents acumulats sobre el poeta i tota la finesa de la crítica textual s’apliquen als articles: “El problemàtic cant 128 d’Ausiàs March i la tradició manuscrita” (Miscel·lània Aramon i Serra. Curial, Barcelona, 1980, pp. 497-512). Aquí posa en dubte l’autenticitat dels cants 127 i 128, i s’endinsa en aquest darrer cant que en fa una lectura comparada amb el ms. B i això li permet demostrar que no és una obra de vellesa d’Ausiàs. Un manuscrit inèdit d’Ausiàs March  (Homenatge a J. M. Casacuberta, vol. II, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981, pp. 217-240): tot rebatent la interpretació anterior d’Amadeu Pagès, demostra que el manuscrit C no és una còpia de l’edició barcelonesa de 1545. Ausiàs March: el saber del sentiment  (dins “Ausiàs March: textos i contextos”, Biblioteca Sanchis Guarner, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Universitat d'Alacant, 1997, p. 321-341): en els cants morals trobem un Ausiàs d’ètica aristotèlica i de metafísica escolàstica d’arrel lul·liana, mentre que en la poesia amorosa es mou en un pla documental, d’experiència viscuda en la seva pròpia vida. Aquesta dualitat no dóna un poeta fragmentat, sinó un home de carn i ossos que intenta relacionar el saber amb el sentiment. Per mostrar-ho, Ramírez connecta l’obra lul·liana amb el contingut poètic de March.

Més enllà de l’obra d’Ausiàs March, Ramírez ha treballat sobre Verdaguer, en especial cal subratllar el Modulacions del tema lul·lià del 'davallament' i 'pujament' en la lírica de Verdaguer"  (Miscel·lània Sugranyes de Franch. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982, 261-277), interessant estudi on compara la mística lul·liana amb la lírica de Verdaguer, essent el poeta de Folgueroles d’una concreció més precisa que la del gran pensador mallorquí; i Estructures rítmiques a la prosa de Verdaguer  (Anuari Verdaguer, 14, 2006, 57-82), treball que posa de manifest la gran musicalitat de la prosa verdagueriana.

Un altra poeta que ha estat d’interès per Ramírez ha estat Joan Maragall, en la seva vessant de traductor: Maragall, traductor de Novalis  (“Actes del IV col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Basilea 1976”, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1977, 407-29). En aquest article es fa un repàs a les traduccions i als motius que induïren al poeta a interessar-se pel literat alemany i pel procés vital que hi havia darrera cada una de les traduccions que feia Maragall. Finalment cal deixar constància d’un estudi original: Temes i motius del Romancer català: llur reflexió a la poesia de Milà i Fontanals  (Miscel·lània Germà Colon, Tübingen, 1989, 125-138). S’estudia la influència del romancer popular en les composicions poètiques de Milà i Fontanals, si bé el savi de Vilafranca recull del romancer els temes sobre la història de Catalunya, l’hagiografia i els cicles evangèlics de la nativitat i la infantesa de Jesús, així com els temes novel·lescos a l’entorn de l’amor, l’honor, la mort, la virtut i la culpa, no recull tota la temàtica a l’entorn de la maldat i la misèria humana. Ramírez ho mostrarà en detall. S’ha dedicat també a la investigació sobre la literatura castellana i hispanoamericana. Ha tingut molt ressò el llibre Tiempo y narración: enfoques de la temporalidad en Borges, Carpentier, Cortázar y García Marquez (1978), un text ineludible sobre estratègies narratives que impliquen a la temporalitat. El 1993 es publicà el volumLiteratura y bilingüismo, homenaje a Pere Ramírez (Reichenberger, Kassel), amb col·laboracions de R. Sugranyes de Franch, G. Colon, G. Güntert o G. Siebenmann, entre d’altres.

[Ignasi Roviró]


Escrits de Ramírez Molas

Analogía de la Filosofía, Ausa (1959)
Ausias March (1979)
Conexiones actuales, Ausa  (1955)
Conexiones actualesII, Ausa (1956)
D'una filosofia del llenguatge (1970)
El catalán de Unamuno, Hispanica Helvetica (1992)
El problemàtic cant 128 d'Ausiàs March (1980)
Estructures rítmiques Verdaguer, Anuari Verdaguer (2006)
Raymond Lulle (1987)
Un manuscrit d'Ausiàs March (1981)

Ramírez Molas a la premsa

✓ Ramírez Molas, La Vanguardia (24-12-1970)

facultat de filosofia - Ramon Llull